coses

Ferrada Regina

2009-12-28T08:33:00.000-08:00

Ahir vam fer aquesta via ferrada que es troba una mica més amunt del poble d'Oliana. No és la primera vegada que hi vaig, però ahir amb la Marta vam fer miques el record de la via: les ressenyes diuen 4h40, però nosaltres vam trigar gairebé el doble, que aviat està dit, eh! Això sí, aquest temps inclou descansos per esmorzar i dinar, està clar. Total, que el dia se'ns va fer curt, encara sort que vam arribar de clar al cotxe! El proper cop portaré frontal, pel que pugui passar...

Jo sempre he pensat que el tercer i últim tram allarga una mica, tinc la sensació que no acabo d'arribar mai, i no sé per què, però crec que la Marta va tenir aquest sentiment multiplicat per mil. Després d'unes quantes hores enmig de la boira, més penjats que uns xoriços i d'esforços similars als d'un part en els desploms de la via, vam arribar a dalt de tot, i per la variant difícil i no apta per a nens. Tot un èxit! Els guants destrossats, tot i que no hi ha fotos, són la prova de l'èpica :)))))

La noguera

2009-07-28T01:21:00.000-07:00

Es diu que una de les tres coses que un ha de fer a la vida és plantar un arbre. Doncs això és el que vam fer ahir amb la Marta. Sort que la dita no especifica la manera... El cas és que la feina va ser prou difícil tenint en compte que l'únic estri que teníem per cavar aquella terra resseca era una forquilla. Sí, sí, allò que serveix per agafar la vianda i portar-la a la boca! I per si fos poc, no teníem ni una gota d'aigua. Amb tot, aquesta noguera hauria tingut més esperança de vida a la torreta del balcó. Això sí, si aconsegueix sobreviure, de ben segur que serà un dels arbres més valents que hi haurà al tros!

Copa, lliga i Champions

2009-05-29T01:38:00.000-07:00

Ja ho anunciaven els de Crackòvia. Abans-d'ahir el Barça es va convertir en el millor equip d'Europa, i probablement el que millor juga a futbol del món. I és que el Barça ha enamorat els amants dels bon futbol, tot i l'escepticisme a l'inici de la temporada per un entrenador novell i uns jugadors dels quals no s'esperava una gesta d'aquest calibre. Per una vegada el bon joc, la intel·ligència, la creativitat i l'esperit d'equip s'han imposat al futbol destructiu que es practica a tants altres països europeus. El triplet és la guinda a una temporada que ratlla la perfecció. A vuitens de final de la lliga europea van fer 5 gols a l'Olimpic de Marsella, en els quarts, 4 gols al Bayern de Múnic, a la prèvia, diverses vegades han fet una maneta al rival... S'han batut rècords de tot tipus: gols en una lliga, màxim golejador de la lliga per Eto, i potser bóta d'or, també és probable que Messi sigui el nou pilota d'or, i més després de l'actuació decebedora del seu principal competidor, Cristiano Ronaldo, a la final. I el que no es paga amb diners, la golejada històrica al Bernabeu.

Com diu en Puyol de Crackòvia, una temporada per emmarcar!
Visca el Barça!

2-6 al Bernabeu

2009-05-04T01:52:00.000-07:00

Això sí que és un "chorreo", Boluda! El Madrid volia recuperar el gol averaix i posar-se aun sol punt, però resulta que ja està a 7 i amb un averaix encara més gran. Però no és res més que la crònica d'un resultat anunciat. Des del principi de la temporada, el Madrid ha guanyat la majoria de partits amb més pena que glòria, i més per la por dels rivals que pel propi joc de l'equip. En canvi, el Barça ha demostrat cada vegada que sortia al camp com s'ha de jugar a futbol. I el partit de dissabte no va ser una excepció. Un rondo del Barça, i quan el Madrid s'atrevia a recuperar la pilota, no la tenia ni 10 segons controlada. Una classe magistral: en alguns gols gairebé es colen dins la porteria amb la pilota als peus. Una pallissa històrica: mai el Barça havia marcat 6 gols al Santiago Bernabéu. Van marcar fins i tot dos defenses: Puyol i Piqué. I si no hagués estat per Casillas, el resultat hauria estat encara més escandalós. A part d'alguns indesitjats seguidors del Madrid, l'afició ho va saber encaixar. I és que no queda més remei que reconèixer la infinita superioritat d'un equip que, tot i que no hagi guanyat cap títol, fa goig de veure jugar, fins i tot, per altres aficions. En qualsevol cas, és un exemple de com s'ha de jugar a futbol. Com diria en Laporta, QUE N'APRENGUIN!

Pasapalabra

2009-04-29T12:08:00.001-07:00

Per fi avui s'ha endut el premi el concursant que probablement més s'ho mereixia. Ha estat la persona que més programes seguits ha aguantat. En molts d'ells, només una paraula l'ha separat del pot. I és que fins i tot el presentador tenia dubtes de si José Manuel Lucía cometia l'error expressament per tornar el dia següent amb la possibilitat de guanyar un sac més generós. El cas és que després de 37 programes s'ha embutxacat gairebé 400.000 euros, vaja, un pessic per tapar forats. Militar paracaigudista de professió, ha batut records d'audiència, als quals jo he contribuït. La seva fesomia de bona gent, la seva senzillesa i la seva mecànica perfecte i rapidíssima a l'hora de respondre feien pensar cada dia que s'enduria els diners. I finalment ho ha fet: s'ho mereixia i me n'alegro. I pensar que n'hi d'altres que no guanyem ni un duro al Bocamoll...

Allà on el món es parteix en dos

2009-04-06T14:30:00.000-07:00

El congost de Mont-Rebei, un d'aquells paratges que fan que un se senti satisfet de viure a Catalunya. O hauria de dir Aragó? Perquè, de fet, la Noguera Ribagorçana és la separació natural entre les terres catalanes i les aragoneses en molts trams del seu recorregut. En qualsevol cas, és espectacular el que pot fer la força de l'aigua en el seu pas per una muntanya. I és que les dues Nogueres, la Pallaresa i la Ribagorçana, divideixen el Montsec en tres parts, d'est a oest: Rubies, Ares i Estall. Terra de contrastos, de cingles de vertigen, de masies abandonades, de pantans d'aigua turquesa, d'esglésies enclavades als llocs més rocambolescs. Això és el Montsec.

Bocamoll

2009-03-04T23:06:00.000-08:00

Tres mesos sense postejar, i ara tres de cop. No us foto cap rotllo, mireu vosaltres mateixos i jutgeu el programa d'ahir! Només espero no sortir a l'APM!

http://www.tv3.cat/videos/1056259/Bocamoll---263---04032009

Correfocs, escalades i calçotades

2009-03-04T22:07:00.000-08:00

Ara que els europeus volen prohibir una tradició tan arrelada al nostre país com és la de regular els correfocs, nosaltres en fem un, coincidint amb les festes de la Llum de Manresa. Pels pocs petards i per la seva ineficàcia semblava més una manera d'aprofitar les existències que havien sobrat de l'estiu anterior. A més, la cloenda amb la il·luminació de la paraula "Gràcies" va estar a punt d'acabar amb tragèdia! Els petards de fragmentació que havien d'explotar al cel van anar a parar al terra, enmig de la gent.

Per desmarcar-me dels fanàtics dels correfocs, considero que hi va haver la quantitat suficient de foc per a gaudir. I per a cremar-se també, la prova està en el forat de la meva camisa! Tot i així, encara hi havia valents que ballaven sota el foc amb una caputxa de cartró i un folre polar!

Sembla que no van acabar de trobar la vestimenta adequada per a posar-se sota del foc. Aquest dia no va passar res, però en el correfoc de l'estiu s'haguessin convertit en torxes humanes! Però és bo saber que aquesta tradició tan nostrada té una gran capacitat integradora, almenys en la canalla d'altres cultures.

El que m'estranya és no haver vist més gent, perquè amb el fred que feia, el que més venia de gust era posar-se sota del foc per a escalfar-se! Potser per això va ser una mica agosarat el concert a l'aire lliure a Manresa a mitjans de febrer.

Diumenge, primera escalada després de l'operació. La conclusió és que el genoll va força bé, i que no té la culpa que jo escali tan malament. Sort que després vam agafar forces amb una calçotada que, per cert, ja és la segona de la temporada i sembla que en vindran dues més... Les partides de trivial de Catalunya a la sobretaula van decidir quin era l'equip indubtablement més culte, amb preguntes del nivell de: "Quin és el vegetal lacrimogen que apareix a l'escut de la ciutat de Sabadell?". Certament és una ceba! I si no mireu, mireu...

MELiSSA

2009-03-04T11:31:00.000-08:00

No és ni un missatge en clau ni el meu amor platònic, sinó res més que l'acrònim de "Micro-Ecological Life Support System Alternative", o el que en català fóra "Sistema de suport de vida". És un projecte europeu, liderat per l'Agència Espacial Europea (ESA), i en el qual molts centres i universitats hi estan involucrats, entre ells la Universitat Autònoma de Barcelona.

Pels que us preguntareu què hi fa una agència espacial en aquest projecte, dir-vos que una missió espacial tripulada és tant més viable com menys tripulants viatgin a bord i com menor sigui la durada de la missió. Evidentment, és necessària una font contínua d'oxigen, aigua i aliments, i no sempre és pràctic o possible proveir-ho des de la Terra. Els dos problemes principals són:
(1) Què fer dels residus generats pels tripulants?
(2) Com proveir regularment la nau de menjar sense haver d'enviar cada vegada una nova missió espacial en busca de la primera?
És a dir, es tracta d'un cicle obert. A algú se li va acudir que per matar els dos ocells d'un tret, el més lògic seria tancar el cicle, utilitzant els residus per a produir substàncies aprofitables per l'home. La idea és crear un ecosistema artificial, basat en els elements que existeixen en un llac de muntanya: els residus van a parar al fons del llac i allí es converteixen en nitrats, després de ser alterats químicament per bacteris. Aquests nitrats són l'adob per a les espècies vegetals, les quals generen oxigen a partir del diòxid de carboni (fotosíntesi), aigua per evaporació, així com també aliments comestibles.

Aquí comença la part divertida: fins al moment s'han fet experiments amb ratolins. M'explico: respiren, de manera que necessiten oxigen i deixen anar diòxid de carboni a l'ambient; i mengen, per la qual cosa també defequen. No ens hem d'enganyar, és un comportament no massa diferent al que tindria un humà a l'espai: respirar, menjar i cagar. El proper pas és doncs provar el cicle amb residus humans, i aquí és on entro jo. Havíeu sentit a parlar mai de donants de sang, de semen i d'òvuls, cert? Doncs ja existeix una nova modalitat, la de donant d'excrements. En un abús de llenguatge, es podria parlar d'una feina de merda, no? I és que no tothom se sent còmode o està disposat a donar coses tan íntimes i personals, de manera que les donacions són remunerades!

2009-02-14T02:47:00.000-08:00

Pensareu que no hi ha res millor per a la relaxació que visitar un d'aquests complexos. Doncs us equivoqueu. No sé perquè, però les poques vegades que hi he anat, n'he sortit fet una coca. Això sí, val la pena anar-hi un cop de tant en tant. A pesar que el nom pugui tenir certes connotacions humides, no es tracta d'una d'aquestes perruqueries xineses que últimament s'han posat tan de moda pels massatges amb final feliç. De fet, al Magma no tallen els cabells!

Les piscines d'aigua calenta a l'exterior, i de nit, és el millor. Quelcom reconfortant és tenir el cos en remull amb aigua calenta i la neu caient sobre la cara. No va ser el cas, però la nit clara deixava contemplar les estrelles des de dins estant, lleugerament difuminades pel baf que s'aixecava de l'aigua calenta en contacte amb l'aire fred. Si a més, la companyia és bona, llavors no hi ha diners que ho paguin.

Amb tot, suposo que encara som uns aprenents de la resta d'Europa en aquest sentit: aquí només tenim piscines d'aigua calenta i habitacions amb la calefacció molt forta, altrament anomenades saunes. Encara no tenim saunes al Pirineu on sortir a fer unes tombarelles per la neu i fer córrer la sang per dins del cos.

Tauró

2009-01-19T01:43:00.000-08:00

Entres i a l'esquerra et trobes el tauró que dóna nom al restaurant. Pobre animal, no para de fer voltes per aquella peixera. Segur que si algun activista protector d'animals el veiés, posaria el crit al cel. A la dreta, trobes la peixateria, on et presenten el peix fresc que més tard et menjaràs. Llamàntol, tellerines, musclos, navalles, caragols de mar, calamarsons, pop, gambes de tot tipus, rap, lluç... Aquest vull, aquest no vull, elabores el plat a mida per sopar, això sí, molt de compte amb el peixater que et serveix, perquè omple les paperines de marisc com si n'hagués de menjar una tropa de soldats famolencs. Pagues, seus i esperes que et preparin el menjar. Aleshores diuen el número de la teva taula per anar-t'ho a buscar tu mateix. Sí, després que et facin tocar de cap a terra, t'has d'aixecar i anar-t'ho a buscar! La definició més ràpida seria el Fresco del marisc. Excepte el peixater, tots els altres treballadors són orientals, m'atreviria a dir que japonesos, però malgrat la seva cuina típica de peix cru, el marisc estava ben cuit, al punt.

Això de la crisi deu ser cosa de pocs, perquè el restaurant estava ple a vessar. Però la veritat és que vam menjar marisc com poques vegades, i amb quantitat. L'experiència va ser molt bona, tot i que no és un restaurant per anar-hi cada setmana.

Poc a poc

2008-11-24T01:53:00.000-08:00

I bona lletra, així és com va tot. Doncs com que ara tinc temps, perquè això de la baixa en dóna bastant, us explico un parell de tonteries. La primera és que m'acaben de treure les grapes de sobre. Això és ben dit i mal entès, m'explico per aquells que encara no ho hagin agafat. Em refereixo a les grapes que em tancaven la ferida del genoll. Fa més fresa que res més, perquè van tocant la ferida. Però no fa mal, només alguna fiblada les grapes que estan més adherides. Ara ja no porto ni la bena compressiva ni la fèrul·la, només una genollera i unes tiretes primetes que fan veure que mantenen la ferida tancada. No ho sé, no ho sé... El cas és que en teoria ja puc posar el 50% del meu pes sobre la cama dolenta. I la segona tonteria, que no ho és tant pels que estan a prop meu, és que ja em puc dutxar. No és que no ho hagués fet des del 13, però diguem que l'aigua no ha estat massa abundant aquests dies...

Fora conyes, tot va bé però una mica a poc a poc pel meu gust. Ara ja no prenc pastilles, tot i que les injeccions d'heparina duraran 10 dies més. Com que no se les han de posar ells...

Pels curiosos, aquesta és la meva cama fa 5 minuts:

Artroscòpia?

2008-11-15T09:14:00.000-08:00

Doncs no! Va ser una plàstia de LCA tipus 4ST+RI amb fixació proximal Rigid Fix i distal amb biodelta i grapa. A més, meniscectomia parcial externa i interna per ruptura radial i longitudinal posterior, respectivament. Bé, sincerament l'únic que he vist a la cama són una corrua de grapes a la part interna del genoll, i una a la part externa. Dic jo que tancaven la ferida. Però això no és tot, era l'home tubs: de la mà me'n sortien dos, un pel suero i l'altre pel calmant. Del genoll me'n sortien dos més, aquests de drenatge, que em van arrancar literalment d'una tibada. I un altre tub que també van acabar arrencant-lo d'una tibada, i que sortia d'un lloc pel qual ni tan sols hi entrava; altrament anomenat sonda.

Entre pitos i flautes, em van tenir a quiròfan dues hores, durant les quals vaig sentir que picaven amb un martell i que a moments em movien el cos sencer. No sabia pas què estaven fent amb mi, perquè van posar una manta a mode de parapetu perquè jo no veiés res, però tampoc m'importava gaire per l'adormimenta de l'epidural. I res de càmeres!

Doncs amb qüestió d'una horeta em van alliberar dels tubs, em van deixar dinar i després de la primera micció (entengui's pixarada) em van convidar amb força presses a deixar l'hospital. Avui m'he arrancat l'última enganxina que tenia pel cos, que estaven repartides pels llocs més insospitats, i que no ha estat pas feina plàcida per culpa de... Ja us ho podeu imaginar.

Ara el dolor ja ha minvat molt (potser degut a les 6 pastilles diàries i una injecció), però encara queden uns mesos de recuperació, que no es faran pas curts.

Berga-Santpedor

2008-11-10T03:57:00.000-08:00

Sempre hi ha fang en aquesta cursa, tot i que res comparable al 2006... Aquest cop la logística ha canviat una mica perquè no hem disposat del camió de fruites de l'Ignasi i hem hagut d'utilitzar el servei de bus. Que sortís a les 6h del matí de Santpedor volia dir que ens havíem de llevar molt d'hora, i així ho vam fer, oi? La Carme i l'Òscar, a les 4h del matí i jo a les 5h! Sembla que a hores d'ara encara tenim relíquies en forma d'agulletes, però amb la son ben recuperada, eh Carme!

Hi havia 6 controls-restaurant, i tenien aquest nom perquè eren molt més que avituallaments. Al primer era a Casserres i hi havia l'esmorzar: un entrepà de butifarra, plàtan i suc. Als altres hi havia llaunes de beguda, sucs, mandarines, meló, taronges, fruits secs, xocolata, galetes, fuet, pastes salades i, fins i tot, caldet Aneto i vi. En resum, et podies fotre una farra de no dir. I no ens en vam pas aprofitar, perquè després tocava continuar a sobre de la bici, però tot i així vam tornar més grassos del que estàvem! I a sobre, va i dinem! Si no ens ho mereixíem pas!

Els del 2x2 Santpedor encara no han penjat les fotos a la web (o no les he trobades), però quan hi siguin, ja les hi penjaré. Bé, només les que quedem bé...

13 de novembre

2008-10-07T06:31:00.000-07:00

"I què passa aquest dia?", esteu pensant. Doncs que finalment m'operen. O he de dir m'intervenen? Per què sembla que l'artroscòpia és una pràctica tan poc invasiva que no la consideren ni operació, sinó només intervenció. Et fan tres foradets al genoll, hi fiquen uns trastets, remenen una mica, arreglen el que poden i et deixen coix uns quants dies, massa pel meu gust. Però tot sigui per millorar, no?

Amb les presses no us he dit l'any, serà aquest 2008. Amb la seguretat social qui sap el temps que et poden tenir a la llista d'espera: trigaran 8 mesos a "operar-me"... Almenys m'han avisat prou temps abans, perquè ja pensava que em dirien: "Ja pots venir demà passat". Tot un detall!

Digueu-me inculte, però em van fer gràcia els consells i indicacions que em van donar a la visita del preoperatori (o fóra preinterventori?): em van donar un sabó especial perquè em dutxi el dia abans després de sopar i el mateix dia abans d'entrar a quiròfan. Es veu que l'Axe Dark Temptation o el Magno de la Toja no és prou eficient. I perquè no han vist la catifa que tinc sobre la pell, si no, potser m'haurien receptat un raspall i tot! També hi he d'anar amb dejú, cosa lògica, però ja em toca més les pilotes. Sort que és d'hora al matí, a les 8h, si no, no resistiria pas! Ah, i no puc fer sexe la setmana anterior! Nooooo, això últim és broma. Tot i que no vindria d'una setmana més :))))))))

Correfoc

2008-09-02T06:22:00.000-07:00

Un altre cop ha arribat aquesta data tan assenyalada a Manresa. I com tot, tot arriba i tot passa, però aquest any hi ha material gràfic que il·lustra lo bé que ens ho vam passar! Ha estat la primera vegada de la meva curta experiència en el correfoc que no em fico a la plana de l'Om, però és que la birreta que m'esperava en aquell bar era un reclam molt més temptador. Serà que ens fotem grans? I quin sentit té posar-se sota unes bèsties de plàstic que treuen foc i porten petards que t'exploten a l'orella? No ho sé, però el cas és que la festa major sense correfoc no és el mateix.

El que també és inel·ludible és el ball del correfoc. La Mitjanit tornava a tocar aquelles cançons que ens han fet ballar fins i tot a aquells que no tenim el més mínim sentit del ritme. Sí, són sempre les mateixes cançons, però una cloenda sense aquesta orquestra tocant les mateixes balades tampoc fóra una festa major com Déu mana. Total, que ahir va ser una altra d'aquestes nits màgiques que, probablement per un forani és una nit més, però que per a un manresà es converteix en una nit inoblidable. A menys que la ingesta de cervesa en abundància no tingui l'efecte contrari... Però per això hi ha proves gràfiques!

L'illa dels infarts

2008-08-29T11:45:00.000-07:00

Ho diuen per la quantitat de mosses que hi ha? O realment és l'illa dels cinc fars? En qualsevol cas, Menorca és un paradís pels amants de les cales de sorra blanca, el relax, les escalades a la vora del mar, els jaleos, la sobrassada, el formatge i la pomada. Aquest seria el resum del que vam fer la setmana passada.

He adquirit un to de pell vermell fosc que recorda el moreno, dit sigui de pas, però que realment és un recremat passadet! I és que el sol que va fer aquests 10 dies el vam aprofitar per recórrer les cales més famoses de l'illa. Va valer la pena portar les aletes les ulleres i el tub per a contemplar el fons marí: posidònia, peixets, ostres... El que no vam saber trobar són musclos! Ni garrofers, eh Joan, cosa que em té intrigat!

El cap de setmana tocava festa major a Ferreries. Cavalls i més cavalls, molta pomada (granizada és boníssima) i molta música. El jaleo durava des de les 7 de la tarda fins a mitjanit i consistia en fer passar tots els cavalls per parelles per la plaça del campanar. Els genets els feien aixecar les potes del davant i la gent es posava sota seu i els aguantava amb les mans. No entenc el sentit, però és bastant espectacular, i s'ha d'estar alerta que no et fotin una cossa. Després els bars posaven música i la gent bevia pomada i ballava pel carrer.

L'anècdota: trobar la clau del cotxe a la platja més llarga de l'illa una nit, després d'haver-la perdut aquella mateixa tarda, enmig d'una multitud d'hamaques. D'això se'n diu casualitat, eh Roger! O tu n'hi dius d'una altra manera?

Tornar cap a casa sempre genera un cert malestar, però la festa major de Manresa ja ha ajudat a superar-ho. Ja veuràs com el correfoc t'ajuda amb la cura del retorn, Jordi!

Tots aquests bons moments fan que un s'enamori d'aquesta illa, i més si la companyia és tan bona com la que he tingut jo.

Ha arribat l'estiu

2008-07-28T04:39:00.001-07:00

I amb ell, la temporada de rieres.
Dissabte vam anar cap al pantà de Rialb, a la riera més xula que he estat mai. La vam remuntar un bon tros, a estones nedant, d'altres simplement caminant. El moment estel·lar: un túnel d'uns 30 metres que l'aigua havia excavat a la roca, amb el Sol picant-hi i donant-li un color turquesa molt idíl·lic. Tenia molta formació d'estalactites, amb aigua que rajava per tot arreu. El més divertit va arribar en un ressalt desplomat, que es podia escalar amb l'ajuda d'algú que fes l'escaleta. Però, i l'últim? Doncs vaig pujar (o millor dit, em van pujar) per un salt que hi havia a la vora. No desplomava, però baixava l'aigua per la mort de Déu. Total, que em van tibar des de dalt!

L'aigua netíssima, i fresqueta, perquè en un punt hi havia una surgència d'aigua que venia de més amunt. I a partir de llavors la temperatura augmentava uns graus. Estàvem gairebé sols, només un altre grup voltava per allí, i també de Manresa! Què collons se'ns ha perdut allà? Això sí, ells anaven molt més preparats: neoprè, cordes, material... Nosaltres, amb calçotets o malles i xancletes, un espectacle! Sort que no hi havia cap càmera per a immortalitzar el moment!

Després a dinar a una masia de pagès: taula d'embotits amb pa torrat, foie gras, formatge de tupí, melmelada amb mel, all i oli de codony, i després, dos plats, postres i cafè. I per beure, vi de la casa. Espectacular, tot i que ens van clavar una mica...

Time flies

2008-07-16T13:02:00.000-07:00

I el blog cada cop més abandonat... Va vinga, aquí teniu unes quantes xorrades!

Ahir em van trucar del centre hospitalari pel preoperatori... "Perdó, com diu? Ah sí, deu ser pel genoll, no?". Pel dia 16, em van dir, però de setembre! Encara falten dos mesos, però millor perquè passar l'estiu sense crosses no té preu! No està malament: 6 mesos i mig pel preoperatori, i vés a saber per quan la intervenció...

Fa tres mesos jo tenia una vida molt tranquil·la tirant a sedentària. Una mica per culpa del genoll: recuperació a les 7h del matí, piscina, feina i a dormir d'hora, que a l'endemà sant tornem-hi. I els caps de setmana, una cerveseta i a dormir (si em venien a buscar amb el cotxe i em deixaven a la porta!). Però a mesura que han anat passant els dies, la cosa s'ha anat recuperant i he pogut anar fent més activitats: ara ja no necessito un tamboret quan surto de festa, i he anat a escalar algun dia, i a córrer, i amb bici... No he recuperat gaire la forma, i és preocupant, perquè ja era lamentable abans de la lesió!

El cas és que aquests últims dos mesos han estat mogudets: l'estada a Munic, com no, cervesa, festes, menjar, més cervesa, escalada (al meu nivell), banys. I encara més cervesa. I el que m'ha acabat de rematar: els congressos de Barcelona i sobretot el de Santander! Tinc ganes de tornar a la normalitat...

Us deixo amb una foto des de Santander, amb l'Andreu i l'Elsa. No et queixaràs, Andreu, és de les que surts més afavorit, no ens enganyem!

Massa aigua

2008-06-13T08:05:00.000-07:00

No em puc queixar del temps que he tingut a Munic fins ara, però és que vam triar el pitjor dia per anar a la muntanya. Dissabte passat vam visitar el Höllentalklamm, les gorges d'un riu que baixa del Zugspitze i passa per Garmisch. Van venir un parell de mosses vestidetes amb sabates i pantalons de carrer. Vaig pensar: o moren o maten els organitzadors! Però sorprenentment es van adaptar com unes campiones, i van disfrutar com el que més. O almenys és el que dèien...

Tots plegats, comptàvem una dotzena, i perquè en van faltar dos. Van ser llestos? Potser sí, perquè baixava l'aigua per la mort de Déu i, creieu-me, no hi ha jaqueta que resisteixi aquella tromba. El cas és que hi havia cascades per tot, i quan el camí seguia per dins la roca excavada, aleshores allò es convertia en un riu. Rajava l'aigua a tort i a dret, i per tot arreu. Vam acabar empapats fins al moll de l'os, però va ser divertit. Això sí, la propera vegada, trio un dia de sol!

Al refugi hi tenien una Trockenraum, una habitació més calenta que les altres, per a assecar la roba molla, però no va ser suficient. Després del tiberi, tornar-se a posar aquells mitjons bruts i molls va ser el pitjor de la jornada. I després arribes a casa, i què fas? Una dutxa, home! Com que no hi ha hagut prou aigua en tot el dia... Però aigua calenta... La millor sensació de tot el dia!

Jose, Jose!

2008-06-03T01:15:00.000-07:00

Després d'esperar-lo mitja hora al Reisezentrum de Hauptbahnhoff vaig pensar que potser n'hi havia un altre. Efectivament, ens estàvem esperant a llocs diferents. A la tarda vam sopar al Biergarten de la Chineseturm i al vespre vam tornar a sopar a la festa de despedida de la Natiya, on el Jose va treure a relluir el seu alemany macarrònic, però efectiu. Després vam provar aquest gust tan horrible que tenen els alemanys pels ritmes llatins, i en especial pel reggeton: primer Cohibar i després Buenavista. Gairebé estic de sort i no em deixen entrar amb pantalons curts, però al final el de seguretat va cedir. Pobre nanu, es pensava que em feia un favor deixant-me passar...

Dissabte, el que havia de ser la lange Nacht de la música va ser el lange Tage de la bici. Al Jose se li va acudir que havíem de llogar una bici. I així ho vam fer, vam comprar una mica de picnic i vam anar a fer turisme amb bici per la ciutat. I és que el temps acompanyava: sol i calor. Qui ho havia de dir, eh Anna! I biergarten que trobàvem, biergarten que paràvem. Tant d'esport mereixia un bon sopar, aquest cop a un restaurant mongol. Després vam intentar anar al Pacha Munich, però un cop davant dels de seguretat vam pensar que això ja era apuntar massa alt, i vam marxar, deixant els guardes amb la mel a la boca. I el David dient "déjalos, que se queden con el ..." :))))

Peazo matalàs inflable que vas portar, Jose! Si no fos perquè es desinflava a un ritme semblant al de l'inflada. I això que també vas portar l'inflador! En fi, que ja el tens a les 4h de la nit amb aquell catxarro que feia un soroll d'aspiradora bastant incisiu, que els veïns devien pensar: "Mira, una altra vegada el veí polit, però perquè no ho fa de dia el cabró!?" El cas és que ningú s'ha vingut a queixar...

Eine grosse Party

2008-05-18T09:21:00.000-07:00

Com Déu mana, diumenge toca descansar. I és que la festa d'ahir no va acabar gaire tard, però sí que va començar d'hora: després de sopar, o sigui a dos quarts de nou del vespre. Era als baixos d'un edifici al nord de Munic, destinat bàsicament a festes. Hi havia les restes de l'anterior i, fins i tot, una d'aquelles boles reflectants giratòries vuitanteres! Sofàs, fluorescents de neó, focus de discoteca, dolby surround, música russa i beguda: tot un luxe!

Vam anar a comprar amb un carro de supermercat que ja hi havia a fora de l'edifici, entenc que per l'abastament de cada festa. El vam deixar a fora perquè era diferent dels del supermercat on vam anar a parar. Sense lligar, perquè qui ha robar un carro de la compra!? Doncs sí, quan vam sortir ja no hi era. Mira que hi ha coses per robar, però un vulgar carro? Així que vam agafar el del supermercat, "a rey muerto, rey puesto". Però tenia cepo! Potser el robatori de carretons de supermercat s'està convertint en una pràctica habitual i ja estan prenent mesures? És igual, això no va evitar que ens l'enduguéssim igualment, i amb el cepo posat!

Ah, avui ha estat plovisquejant tot el dia, perfecte per quedar-se a casa i fer de maruja a lo "I want to break free". Llàstima que la connexió sigui tan dolenta, fins i tot des de la finestra, i amb aquesta oberta. Potser sí que aquest pis era un bunker a la seva època...

Noch einmal bin ich in München

2008-05-15T09:17:00.000-07:00

Aquest cop no tinc companys de pis, però menys mal, que 17 m2 no donen per gaire. La veritat és que el pis feia pena quan vaig arribar: petit, buit i amb pudor de tabac. I el wc curiós, la banyera agafa l'aigua de l'aixeta del lavabo. Una espècie de bunker. Així que vaig deixar els trastos i vaig anar a fer unes birres i a sopar amb el David i les georgianes. Total, que vaig tornar just per anar a dormir. Al cap i a la fi, no podia fer gran cosa més: les botigues estaven tancades. Aquí la segona pasqua és festa nacional, són molt devots aquesta gent!

Quan vaig sortir ahir al matí cap a la feina, el pis estava buit. Quan vaig tornar al vespre, havien portat una estanteria molt xula, una tele, i la clau d'accés a internet. Que bé que em portessin tot allò, però feia falta demostrar d'aquesta manera que tenen la clau del pis? Home, ja entenc que en tinguin una, però que ho dissimulin una mica... També vaig comprar menjar, i ja està tot més endreçat. Ara ja no em fa vergonya portar-hi ningú, és més, cada cop hi estic millor. Llàstima que per pillar senyal he de sortir a l'entrada, i que quan entro a l'habitació, el perdo. Si ja ho he dit, un bunker! O sigui que de moment només em puc connectar a la feina.

Doncs això, el pis és petit, però suficient perquè al parquet hi dormin dues o tres persones sense problema. O sigui que els que vulgueu visitar Munic, ja ho sabeu, amb un aïllant ja és suficient. I el sac de dormir, primet, que fa calor: pantalons curts i màniga curta, tot i que amb mi, tampoc és representatiu. Si fes mal temps, ja us vindria a buscar a l'aeroport i tot... ;-)

En fi, dissabte tinc la primera festa, i el 31 de maig fan la "lange Nacht der Musik", concerts des de les 8 del vespre fins les 3 de la nit, tots vàlids amb la mateixa entrada. Ja vaig enganxar la nit llarga dels museus l'any passat, aquest cop toca la de la música. Però també he de fer esport, si em vull continuar posant els mateixos pantalons. Estic pensant d'anar a la piscina olímpica...

Més genoll

2008-04-01T07:32:00.000-07:00

Jo per poca cosa ja no m'hi poso. I si no, que li diguin al meu genoll. El que semblava un esquinç del creuat anterior, ara és una ruptura gairebé completa. A més, la ressonància ha revelat que també hi ha una ruptura radial en la banya posterior del menisc extern i també una lesió de grau II del lligament lateral intern. És el que s'anomena tríada desgraciada. La cosa devia anar així: el peu es va quedar clavat i es va estirar el lligament lateral intern, tant que es va trencar; llavors l'estirament va continuar amb el creuat anterior, fins que també es va trencar; i finalment, la inestabilitat que es va produir pels dos trencaments va acabar fent la resta, trencar una de les banyes del menisc extern.

Fa cinc setmanes que m'ho vaig fer i per fi ja saben el que tinc, o això sembla. Ahir va ser la primera vegada que vaig veure que es posaven les piles: dilluns que ve començo recuperació, sense la fèrula però amb genollera, i ja estic a la llista d'espera (de 5 a 7 mesos encara!) per l'artroscòpia. El procediment de recuperació és el següent: primer es comença pel lateral intern, que no se sol operar, sinó que s'immobilitza sis setmanes (dimarts que ve ja les fa); després es fa rehabilitació perquè els músculs de la cuixa no s'atrofiïn i puguin estabilitzar la cama ara que els lligaments no ho poden fer; i finalment a l'artroscòpia em cosiran el menisc amb punts de sutura i em faran una plàstia per a substituir el creuat per una estructura que faci la mateixa funció. Utilitzaran tendó isquiotibial, de la part del darrera de la cuixa. Després encara quedarà la recuperació postoperatòria, però encara queden molts dies per això...

I lo dit, ja que hi estic posat, pillo la passa dues vegades amb deu dies! Amb prou feines tres fortasecs podien evitar que la vida se m'escapés pel cul. Això, afegit a la dieta de líquids i menjar lleuger dels últims dies m'ha fet perdre 6 kilos amb poques setmanes. Pels que vulguin perdre pes amb poc temps, ja ho saben, la millor dieta és no menjar. I com es diu amb castellà, no hay mal que por bien no venga, no!?

Ruptura LCA genoll

2008-03-10T08:12:00.000-07:00

Si la L no és Lupus, deu ser que LCA és lligament creuat anterior, no? Doncs això és el diagnòstic de la meva cama esquerra, o millor dit, el que creuen que és a l'espera d'una ressonància magnètica que espero que em facin molt aviat. I tampoc és que hagin estat gaire precisos, perquè pot ser ruptura parcial o total o bé una avulsió. La metgessa m'ha masegat el genoll per dir-me que ara sí que hi ha líquid, però que no suficient com per fer una punció per extreure'l. El que sí que m'han tret és la bena, i em volia enguixar durant un mes! Sort que la molt salvatge ha baixat del burro i al final m'ha posat una fèrula, molt més pràctica. Em continuaré punxint (que diem els de Manresa) i prenent antiinflamatoris uns dies més. I a veure si la ressonància magnètica és reveladora i esbrinen exactament què és d'una vegada, tot i que cada cop sembla més clar.

El més curiós del cas és que quan parles amb un metge, a ell/a ja li ha passat el mateix que estàs patint tu. Quina casualitat, no? Ella diu que fa 10 anys que té els creuats trencats i fa vida normal, exceptuant alguns esports. Es veu que aquests lligaments només tenen la funció d'estabilitzar (perquè el fèmur no es desencaixi amb la tíbia), juntament amb els quadríceps. O sigui que per ella de moment no hi ha operació, almenys fins a tenir els resultats de la ressonància. I si n'hi hagués, la llista d'espera és de 5 a 7 mesos!

Txell, gràcies pels teus pantalons, tots em passen per la cama, però alguns només es corden si aguanto la respiració. Només els de xandall s'arriben a cordar amb aquest flotador que tinc per cintura. I és que nena, pots ser molt alta, però estàs feta un sac d'ossos!

House

2008-02-27T08:13:00.000-08:00

El bastó: això és l'únic que em falta per a emular el tan conegut metge de la Cuatro. I és que la bena que em van posar ahir des del turmell fins l'angonal, més aparatosa que efectiva, em priva de caminar com ho havia fet fins ara. Potser el mal que em vaig fer al genoll ahir jugant a futbol també hi té alguna cosa a veure. I dic genèricament mal, perquè no puc acotar gaire més. A les dotze de la nit a urgències, radiografia en mà, em van dir que no tenia res trencat. Tenia poc líquid al genoll, la presència abundant del qual indicaria un trencament de lligaments. Que n'hi hagi poc, però, no descarta aquesta lesió, per la qual s'inclina la traumatòloga de torn. Diu que potser no ha tingut temps de formar-se líquid perquè vaig anar ràpid a urgències, o que potser no és un trencament total, sinó parcial, dels lligaments. Tot i no haver-hi cap prova concloent, van actuar com si es tractés d'un trencament de lligaments, i van gastar una quantitat desmesurada de benes i similars per embolicar-me la cama. Tant que una mica més i he de tornar casa sense els pantalons posats. Per si fos poc, em van receptar unes pastilles pel dolor i unes injeccions per, agafeu-vos fort, prevenir possibles embòlies i trombosis. O sigui que vas perquè et mirin un cop al genoll i en surts embolicat de dalt a baix, sense saber exactament el que tens, i a més, amb risc d'agafar alguna merda molt pitjor per culpa del seu remei.

Quan aneu a traumatologia d'urgències, estigueu segurs que per poc que puguin us embenaran o enguixaran. El consell que us dono és dutxar-se i anar de cos abans, perquè aquestes feines tan habituals i comunes com necessàries es poden convertir en un circ per les acrobàcies que s'han d'arribar a fer amb alguna part immòbil.

Per cert, el dia 10 de març tinc hora perquè em treguin la bena dels nassos i em diguin si realment és trencament o no, i en cas que ho sigui, si és parcial o total. Però pel que m'han dit, o no és res, o em tornaran a embolicar com una mòmia...

Agulles reloaded!

2008-02-09T09:16:00.001-08:00

Saben aquel que diu que eren un italià, una basca i dos catalans, i l'italià diu... Sí, semblava un acudit d'aquells. Ahir vaig fer el camí de les agulles i la travessa dels frares per enèsima vegada, però la claca que portava encara no l'havia fet mai, i per això ens vam endinsar en aquesta zona del massís que cal conèixer si es vol dir amb cert criteri que s'ha visitat el massís. Tot i les agulletes de l'squash del dia abans encara latents a les galtes del cul, l'Ane i el Massimo han xal·lat amb els camins, canals, cadenes i cordes al més pur estil montserratí. Al final ja estaven una mica cansats, potser de mi, però crec que encara els quedaran ganes de tornar-hi. I l'Ari com si res: que fa pujada, amunt; que fa baixada, avall; que hi ha cadenes, endavant. Això sí, li va pujar la mosca al nas quan vaig posar una mica de salseta a l'excursió. Però espero que avui cap d'ells s'hagi recordat de la meva família...

Es veu que un parell o tres de cops l'any permeten la caça controlada del senglar, i ahir era un d'aquests dies. Després de l'avís que la zona estaria farcida de caçadors amb els seus gossets, vam decidir continuar amb la sortida. Això sí, aquests caçadors devien tenir molt bona punteria, perquè amb els pocs dispars que es van sentir durant tot el dia, resulta que ja havien matat 7 senglars!

Però no hi ha manera, ens vam tornar a perdre! A les agulles perquè les marques vermelles són confuses; i a la tornada pel pas del príncep, perquè volia posar una mica més d'emoció a la sortida, eh Ari! Però tot ha anat bé, hem acabat fotent-nos una sangria a la salut de l'associació Salvem Montserrat, que estaven literalment ocupant el refugi Vicenç Barbé. Curiosament, no ens han fet pagar res per fer el got, potser ara ja no ho porten amb helicòpter, eh Josep!

Gobierno de Aragón

2008-01-17T11:12:00.000-08:00

La sex instructor del cas, Julia és el seu nom, ja ens ha fet arribar la carta certificada que ens obliga a pagar 100 euros per cometre el que s'anomena una infracció administrativa lleu, concretament, per haver fet foc controlat a la muntanya. O hauria de dir dins d'un llac? I és que el lloc precís on havíem fet el foc cau dins de la superfície hidrològica del llac, tal i com el mateix 'Sistema de Información Territorial de Aragón' ho té ortofotografiat! Sembla que la "Ley de Montes de Aragón" no inclou la superfície dels llacs dins de la definició de 'monte' i, per tant, la presumpta infracció ja no és tal. Doncs bé, les nostres al·legacions els han estat molt útils, però per fregar-s'hi el cul, perquè tot i tenir en compte aquest argument de pes, han decidit cobrar igualment.

A més, no sé què carai els passa amb el meu cognom: si no porta accent, perquè se l'inventen? I si el nom té l'accent obert, per què el tanquen? També em fa gràcia: 'una hoguera, en época de peligro'. Però si estàvem a setembre a 2000 metres d'alçada a més de 50 metres de l'arbre més proper, amb un fred i una humitat (clar, dins del llac!) de tres parells de collons. Ah, però menys mal que 'no se ha constatado que se hayan causado daños al monte'!

Fotre un bon clau

2008-01-04T11:57:00.000-08:00

Això és el que has de fer si fas escalada en gel! Ja pensàveu que anava per una altra banda, eh! Doncs sí, la meva primera escalada en gel, una bona experiència, molt divertida, això sí, amb força fresca, i si no, que els hi demanin a les meves mans. Quin mal! Però va valer la pena!

Sí que és cert que té el seu perill el simple fet d'estar a sota d'algú que pugi, i especialment si el que puja és en Pep. Sí, en Pep de "Campèlles" que truca a "Camdevanu"! Li fotia uns ostiassos al gel que baixaven unes lloses com màquines d'escriure! "CASCOTE!", cridava, i ja et podies ben apartar, que baixava mitja cascada!

L'altre anècdota és que la Marta es posava l'arnés per segona vegada i els grampons per primera vegada després de la relliscada que li va xafar dues vèrtebres. Va arribar a dalt i només es queixava del fred a les mans! Això ja està superat, Marta!

I la raó per la qual em vaig animar a fer aquesta animalada és, com no pot ser d'una altra manera, la farra que ens esperava al bar de Campelles, amb el típic vell torrat amb el mateix puro de sempre a la boca. Trinxat amb gambes, xurrasco amb guarnició i un sorbet de gerds va ser el premi a l'esforç de llevar-se a les 6h30 del matí i haver de fer una caminada inesperada per culpa del gel al camí.

Vinga, no m'enrotllo més que algú ja s'ha queixat de les parrafades. A veure si puc posar alguna foto...

Bamberg

2007-11-27T13:06:00.000-08:00

No sé si sabíeu que la UNESCO va declarar aquesta ciutat Patrimoni Mundial de la Humanitat, en concret la seva ciutat vella, que compta amb una catedralmil·lenària, l'antic ajuntament construit al bell mig del riu que creua la ciutat, un nombre ingent d'esglésies catòliques, i no tan elevat d'envangèliques, un monestir per a formar clergues, bla-bla-bla. Però deixem-nos estar de punyetes, la veritat és que el que m'ha dut a visitar aquesta ciutat no és el patrimoni artístic sinó una dona! Fernanda, es diu. La vaig conèixer l'any passat a Ginebra en una escola d'estiu. Molt simpàtica, llesta, treballadora, un bon partit, vaja! Llàstima que algú se n'hagi adonat abans que jo! Va, fora conyes. Fa cosa d'un mes ens vam retrobar per la més remota casualitat al MPE i, parlant, parlant, em va proposar de fer una xerrada al seu institut. "Sí, tenés que venir", "verás que lindo", "ché, que linda la ciudad y el instituto" amb el seu accent melós argentí. Vaig acceptar, és clar, tot i que en aquell moment no tenia ni la més punyetera idea de què podria fer la xerrada. I de 50 minuts! Però si no he parlat mai tanta estona seguida ni amb català! Però què collons, que una xerrada convidada sempre fa curriculum, encara que sigui davant de només 12 persones, i només un senior entre elles! A més, va ser una manera econòmica de visitar la ciutat i el seu patrimoni, tant artístic com gastronòmic espanyol!

I és que ara sí que puc dir que he dormit en una mansió, la mansió que antany havia pertanyut a Herr Karl Remeis. Va ser ell l'últim propietari de la família Remeis, posem-hi, fa fa uns dos segles. I també fou ell qui la oferí a la ciència, i és així com s'ha acabat convertint, com a institut d'astronomia. Té tres pisos, amb tres o quatre oficines per pis. A l'últim, hi ha una part habilitada amb lavabo, habitació doble i cuina per a acollir els visitants o les noves incorporacions de científics mentre busquen un altre lloc per viure a la ciutat. Està situada als afores de la ciutat, la qual cosa facilita que l'envoltin uns jardins immensos, i gaudeix de les millors vistes de la ciutat, especialment des del terrat i també des de l'habitació que em van oferir. El nom d'observatori li ve del fet que s'han annexionat dues cúpules amb un telescopi cadascuna, que actualment han perdut la competència científica i només s'utilitzen perquè els estudiants hi facin les pràctiques de la carrera.

El renom que té la zona és gràcies a què durant la II Guerra Mundial van estar de llet que no els ensorréssin cap dels edificis que actualment es consideren obres d'art, però també perquè és la zona d'Alemanya (i suposo, del món) amb la densitat més alta de brauerei's. I tant és així que just al costat de l'institut n'hi ha una especialitzada amb Rauchbier, o cervesa fumada. No és dolenta, però el seu gust recorda al del salmó fumat. En una de les fotos, veieu el color vermellós de la cervesa, i també la Laura, una madrilenya que fa un mes i mig que ha començat a l'institut i que "només" li queden tres anys per davant. La pobra no sap alemany, la vida social de Bamberg és molt limitada i a sobre el temps no hi ajuda en absolut.

Tornant a la xerrada, aquesta no va ser a Bamberg, va ser a Erlangen. Com que l'institut depèn de la universitat d'Erlangen-Nuremberg, quan hi ha una xerrada s'han de desplaçar tots cap a Erlangen. Tot i que "tots" vol dir com a molt 15 persones, què passaria a l'IEEC!? Si a nosaltres ja ens costa (o ens costava) anar del ciber a la sala de seminaris (aprox 15 metres), imagineu si haguéssiu d'agafar el cotxe, conduir 50 minuts i perdre tot el matí perquè un tio et vol inculcar, per posar un exemple a l'atzar, les virtuts de l'alumini 26 com a traçador d'estrelles massives i la importància de les noves en la seva detecció. I a mi què, no!? Que hi vagi un altre, a la xerrada! Però no, són alemanys: no es queixen i obeeixen religiosament.

Ah, per si no us queda clar qui és qui, jo sóc el de la dreta!

RodelbahnWallbeg

2007-11-22T14:14:00.000-08:00

Guaiteu la foto! Quin goig, eh! No nosaltres, no, vull dir la quantitat de neu que hi ha, home! Sí, diumenge passat va ser la meva estrena a la neu amb trineus. Però què t'he fet, Glòria, per què em fotis en aquests "tinglados"? La pista era estreta, plena de bots i de vegades amb un marge forsa dret. Però és igual, algun arbre ja et pararà!

A mitja jornada vam fer parada i fonda al mig d'una pendent. Això no és Catalunya, on trobes barots-refugi amb salsitxotes mal cuites i coca-coles esbravades. Els alemanys s'ho curren de valent, tenen refugis acollidors, amb menú i carta. Doncs allà que em vaig papejar un leberkäse tot saborejant una weißbier (ja que el teclat és alemany, i no té c trencada, que es noti que té umlaut i estse). A la tornada a la neu, fotia unes esses que no vulgueu saber, però d'aquesta, que vaig aprendre a girar. Almenys fins que va durar l'efecte de la birra. Calla, potser és que només em voltava el cap...

Com a bons catalans que som, vam aprofitar el telecadira fins a l'últim moment, i vam comensar l'última baixada amb la claror de la posta de sol. La neu estava fatal, s'acumulava a la part de davant de cada bot i just abans de fer-lo, el trineu s'encallava. Total, que vam arribar a baix que ja era negre nit i, tot plegat, devien ser les 6 del vespre com a molt tard! Evidentment, no hi quedava ni una rata coixa voltant per allà, els bons alemanys ja feia estona que eren a casa! Després de l'esfors, segons el David: "lo mejor que hay en la vida: una puta naranja". En fi, jo ho trobo discutible, tot i que en aquell moment a l'estómac se li va posar molt bé.

Tinc encara blaus a darrera els genolls, de picar contra la part de davant del trineu. I no ho he vist, però crec que també en tenia el cul ple, de fotre llantassos contra el seient de fusta del trineu després de cada bot. Però és que no es podien evitar! Ara almenys ja no faig cares quan sec a la cadira del despatx!

La visita

2007-11-17T04:03:00.000-08:00

Doncs sí, al final m'ha vingut a visitar el Josep! Però més que una visita, ha estat un curs intensiu d'escalada en rocòdrom i en bloc. Quatre dies seguits, amb gent de tots els nivells, des del més patós principiant que no sap què és una corda fins al que antany va ser el 23è escalador d'Amèrica del Sud. La veritat és que a mi em començaven a sortir butllofes als dits i tenia els abdominals esqueixats de fer sostres. I el Josep semblava un Sant Cristo, amb una ferida al mig de la mà. Crec que parlo pels dos si dic que mai havíem escalat tant en rocòdrom com aquests quatre dies.

Durant la seva estada, mal m'està de dir-ho, l'he portat als "millors" restaurants de Munich. El primer sopar, a l'Augustiner Brauerei, tot un clàssic entre els clàssics. La cervesa no està gens malament, però el fetge d'ànec barrejat amb puré de patata, una peça de greix de porc i un bratwurst, tot plegat inundat en una salsa fosca difícil de descriure, no és el que més s'assembla a la cuina mediterrània. Si jo ja entenc que amb el fred que fot, necessitin calories, però cal que siguin tals bombes per a l'estómac!? En fi, la primera i l'última vegada que vam anar a un restaurant típic bavarès. Diuen que Munic és la ciutat més septentrional d'Itàlia. Serà per l'abundància de restaurants italians? No ho sé, però s'agraeix un estàndard mínim de cuina, cosa que els alemanys no tenen. També vam visitar un portuguès, amb cambreres simpàtiques, i vam aprofitar per afartar-nos del vi de garrafota il·limitat, però aigualit, que et donaven per 5 euros. Després d'una intensa escalada, la veritat és que a mi no em va semblar tan dolent, aquell vi. Però jo que no sóc de vins, no me l'empasso un dia normal!

Com que el temps era una mica gos, i el Josep es torna mico per a visitar museus, què li has de dir? Seguir-li la corrent i deixar que et foti la pallissa amb la història grega i romana, i la de més enllà. Pobre de mi, vaig fer cura d'humilitat, amb el que disfruto amb els museus, aquell dia en vaig tenir el goig complert. Voltant per la ciutat, t'adones que l'ambient és fred, boirós, amb força vegetació, molt calmat. Si a això li sumes que els llocs tenen noms com Isartor, Moosach, Lochham o Sendliger Tor, pots arribar a imaginar-te que Tolkien es va inspirar en aquesta ciutat per a escriure els seus llibres. Enduts per la màgia del moment, vam arribar a pensar que la següent estació era Mordor, les planícies d'Isenberg o la mateixa Comarca, i que en sortiria el mateix Frodo Saquet en persona a rebre'ns amb els seus peus peluts. En fi, una xorrada com una altra de les nostres!

Dimarts va fer més o menys bon dia i vam aprofitar per fer una excursioneta a Garmisch-Partenkirchen. Va ser la primera vegada que sortia de Munich, i per anar a la muntanya! Ni més ni menys que el Partnachklamm. Sabeu què és, oi? Doncs el valent del Josep va anar amb bambes (quin remei, no?), encara les deu tenir molles, amb la quantitat de neu que va xafar, pobre nanu!

També vam trobar-nos amb bona part de la fauna que conec per aquí. La torre de Babel, hi ha gent de tot arreu menys alemanys! I és que tothom es relaciona, menys ells, foten la seva i els rellisca el que fa l'altra gent. Dic la fauna perquè entre ells s'hi compten georgians de ciutat que odien compatriotes seus de poble, colombians que els va la festa amb senyores, ucranians al més pur estil eslau, serbis musulmnans, xilens que s'adormen al tren... Però també gent d'Españñña, alguns una mica fatxilles, dels que pensen que València prendrà el segon lloc a Barcelona en importància dins del país... Potser sí, però quan Catalunya sigui independent, eh Josep!?

Peu de foto: el de la dreta sóc jo, el de l'esquerra és el palentí, i el del mig un amic quinqui que vam fer en uns billars! És un tio molt alleonat, ja ho veieu!

Novembre blanc

2007-11-09T04:54:00.000-08:00

Hem anat a dinar al mensa com de costum. Un fred de collons, però quan hem sortit, suspresa! Tot el terra cobert de neu! Aquesta és la primera nevada que qualla! La Glòria, el Luis Carlos i jo tirant-nos boles de neu, els alemanys mirant-s'ho incrèduls! Clar, ells ho tenen cada dos per tres, i són tan sossos. La temperatura després de nevar, molt millor, i no fa vent! Tinc les bambes molles, o sigui que Josep, porta'm les bótes demà, sisplau!

A principis de setmana la senyora del pis em va dir si em feia res tenir un gos a casa per uns dies. Realment no era una pregunta, perquè el gos hagués vingut igualment sense el meu consentiment, però almenys em va avisar. De fet, és un dels tres gossos del seu fill, i se n'ha de fer càrrec perquè el nanu se'n va a no sé on i no es pot endur els tres gossos al cotxe. Sort que ahir, el dia d'arribada de l'animal, la mestressa estava a casa, perquè just trucar al timbre em va fotre una bordada de campionat. I quan vaig entrar, no semblava que volgués ser amic meu precisament. I la dona em diu, acosta't i que t'ensumi la mà. I una merda! Que aquest gossot em fot una queixalada que m'arranca el braç! L'escena era còmica: el gos bordant-me iradament, jo a la porta amb la bossa de la compra, acollonit sense poder fer un pas, i la senyora agafant el gos com podia perquè no s'abraonés contra mi. És clar, jo era un intrús per ell, però he de reconèixer que quan em va ensumar i el seu cervell va processar que jo conviuria amb ell, ja va estar molt millor. Diguem que m'accepta i no em veu com una amenaça.

Dimecres a la tarda vaig tornar a escalar. Aquest cop jo era qui en sabia més! Ahhhh, quina paciència! Pobres nanus, no sabien on es fotien. Érem quatre i jo era l'únic que havia escalat algun cop. He de dir al meu favor que encara estem tots vius, i potser per això ho vam celebrar més tard en un restaurant portuguès amb una weissbier i un plat d'escalopa de vedella. No em fiava ni un pèl que m'asseguressin, i menys sense grigri. Es miraven la cistelleta com si fos una joguina. Així que els vaig fer escalar de primers, i no tenien por de res, els cabrons. Un d'ells va arribar més amunt fent de primer que jo de segon en un 5+: apunta bones maneres! Allà vam conèixer un alemany, el Jan, un freaky de l'escalada esportiva que volia parlar amb mi per a practicar el seu castellà. I jo vaig pensar que de pas també practicaria el meu castellà amb deix manresà! I tots contents!

IMPRs party

2007-10-29T03:20:00.000-07:00

AVUI HA FET SOL, DESPRÉS DE 10 DIES! D'acord, ja està, anem al gra. Els IMPRs són els nous estudiants de doctorat, i aquesta és la festa que fan perquè s'integrin a l'institut, tot i que, novells o no, tots els estudiants hi són convidats. Què ho fa especial? Que els investigadors col·laboren econòmicament amb la festa, aquest cop amb 300 euros, i que la festa és al mateix institut. L'any passat es van celebrar 4 festes d'aquestes, i per totes es va aconseguir subvenció d'algun director! Aguns n'haurien d'apendre... A pesar d'això, els seniors no hi estan convidats, i ho respecten. Que sempre s'acabi l'alcohol és garantia que el dilluns següent les dones de la neteja tinguin motius per queixar-se. Per això, aquest cop s'ha comprat el seu silenci amb una caixa de bon vi.

Doncs res, tot comença divendres a les 8 del vespre. L'institut sembla desert, segueixo les indicacions per a arribar a la sala on teòricament es fa la festa i es confirmen les prediccions: només 5 persones. Tal i com agafo el xupito que m'ofereixen, el torno a deixar a la safata: vodka amb tabasc, o millor dit, tabasc amb una mica de vodka. Horrorós, no es pot beure, només la olor ja tira enrera. Obro una helles i comença a arribar gent. Al cap d'una hora la sala és plena i les pizzes ja han arribat. Parlant amb la gent, m'adono que d'estudiants nous no gaires, i que més aviat és una trobada subvencionada d'antics estudiants i respectius amics camuflada rera un acte d'integració. Però després de la quinzena cervesa, a qui li importa això!? A mi no! En aquestes condicions, conec un grup de castellano-parlants, bona gent. Amb ells vaig passar la resta de la nit en un bar alternatiu i al McDonalds de la Hauptbahnhoff per a acabar en un bar-restaurant obert les 24h del dia. Total, que em vaig posar a dormir una mica abans de les 8 del matí, l'última vegada que hi vaig anar tan tard va ser per l'aniversari de l'Anna! Un ja no està fet per aquestes coses. L'únic que volia era arribar abans que la Magda, la senyora del pis, es llevés. Em feia mandra saludar-la després d'un dia sencer sense dormir.

No hi ha res com un sopar entre germànico-parlants per a integrar-te al país. Això és el que va passar dissabte, amb la gent que vaig conèixer el dia abans i uns amics seus. Allà hi havia una bona barreja de cultures: dues georgianes, una russa, dos alemanys, tres colombians, tres madrilenys, un de Valladolid i jo de Manresa. La majoria d'ells ja fa temps que viuen a Alemanya, i és per això que l'idioma vehicular és l'alemany i no l'anglès. O sigui que va ser com una teràpia de xoc per mi, de tant en tant caçava alguna cosa, però més pel context que pel nivell de coneixement. La veritat és que va estar prou bé, vam acabar ballant (és un dir, jo no ballo, només moc una mica el cos) la Macarena, Juanes i els hits alemanys més sossos en un local que es fa dir Amerikanos, apte per a passar una bona estona rient de la música que sona.

Pastís de poma

2007-10-22T04:03:00.000-07:00

Divendres passat va fer la primera nevada de la temporada a Munich. Dissabte hi va tornar, i em va enganxar al carrer, i diumenge al matí hi va tornar, però al migdia ja no en quedava ni rastre. La gent no li dóna més importància de la que té, perquè com cada any tard o d'hora acaba nevant a la ciutat. Tot continua igual. No és com a Barcelona, que la neu és un aconteixement i un desajust en els serveis públics i en el trànsit en general, i de retruc, en la vida diària de la gent.

En fi, que amb cosa de dos dies el fred s'ha fet l'amo i senyor de Munich. Dimecres al midgia suava amb màniga curta, divendres a la tarda passava fred amb tres capes d'abric. Sí,jo passava fred! Sort que a l'habitació del pis nou hi tinc una estufa que escalfa de valent i un nòrdic que no em deixa dormir de calor. Però m'agrada! I el llit és pla! La senyora em tracta de conya, el dimecres que vaig arribar em va oferir una cervesa (txeca, per cert), i diumenge al matí va preparar un pastís de poma i un termo de cafè per quan jo em llevés. Quina diferència de companya de pis, i això que aquesta senyora encara la faig més gran que l'altra. Si tot continua així, em quedo a viure-hi! Però no penseu que m'ha canviat la idea dels alemanys, i és que aquesta senyora és txeca! Ja m'estranyava a mi! Ara ja em lliguen més coses.

I és que els alemanys són tan estranys. Just quan més em vaig distanciar de la Rita, fer vida a l'habitació i al lavabo, només entrava a la cuina quan ella no hi era, llavors és quan m'apareix un regalet a la porta de l'habitació, el dia que marxava. Un calendari amb fotos de bavaria, amb un escrit que em desitjava sort i que anés amb compte. Era una broma? Un premi al comportament germànic que vaig adoptar? En fi, el regal li va ser correspost amb uns carquinyolis artesanals.

Dissabte va ser la nit llarga dels museus. Per 15 euros podies entrar a tots els museus de la ciutat a partir de les 7 de la tarda i fins les 2 de la nit. Jo vaig rebre la informació a través d'una amiga de la Joana. Però la Daniela, així es diu la noia, no va poder convèncer cap dels seus amics, només jo hi estava interessat. Pobra noia, va haver de carregar amb el mort! Anar de museus amb un tio que no coneixia. Doncs això, que per reconèixer-nos dissabte entre la gent, la meva descripció va ser cabells negres (així ja acotes molt la població) i jaqueta vermella (que tampoc abunden). El cas és que divendres a la tarda plego i vaig cap al metro. Uns instants després seu a la vora una noia que sembla llatina, i penses, serà la Daniela!? Va calla, burro, amb la mà de gent que corre aquí, com vols que sigui ella!? I amb aquestes que diu "Moi?". Doncs sí, era ella. Casualitats de la vida, ens vam conèixer abans d'hora.

Els que em coneixeu una mica ja sabeu que no sóc gaire de museus, però l'ocasió s'ho valia. I estar tres mesos a Munich i no visitar-ne cap té delicte, més que fer foc a la muntanya! Però d'això ja en parlarem un altre dia. El cas és que vam visitar la Residenz, el palau on van viure tots els reis bavaresos des del segle XIII fins el XIX. Després vam anar a la Haus der Kunst (casa de l'art) a veure les obres, a cavall entre la pintura i l'escultura, de dos artistes contemporanis d'aquells que tan m'agraden a mi. Pels que es perdin, ho dic irònicament. Doncs al final va estar prou bé, no era tan abstracte com l'art urbà que tan captiva a algunes persones, i posant una mica d'imaginació podies entendre què estaves mirant. Per a empapar-nos de costums de la terra, vam anar a sopar a un restaurant bavarès, empesos per les confuses indicacions de la meva companya de pis (és que pobreta, li costa l'anglèsmés que a mi!). Després vam passar pel centre alpí alemany, on exposaven tot tipus de material d'escalada i d'alpinisme, d'ara i d'antany, fotografies, mapes i fins i tot passaven talls de la nova pel·lícula d'en Huber, "Am Limit", i de "Máximo riesgo" del Stallone. En fi, bons museus, millor companyia, només faltava l'Augustiner! I és que després de tres museus (per mi és molt) i un sopar carregós, de l'únic que tens ganes és de fotre una bona dormida!

Surf in Munich

2007-10-19T11:15:00.000-07:00

L'altre dia vaig anar a córrer a l'Englischer Garten, i un tio em va parar i em va demanar si coneixia algun lloc per surfejar. Surfejar a Munich!? Aquest tio està malament del cap, vaig pensar, però si aquí només tenen el riu Isar que, per cert, baixa bastant brut! Mira que preguntar a un estranger, però si no colo en absolut per alemany, amb els cabells negres i els ulls marrons. I ni que portés el neoprè posat! Vaja, que no era el prototipus de surfer. Doncs resulta que el tio tenia raó, sí que es pot surfejar, o millor dit, es podia. Resulta que després de dinyar-la dos paios, l'ajuntament va decidir que potser les instal·lacions no eren del tot segures. Com que sóc xafarder, vaig anar-hi per veure el muntatge que havien fet per tenir onades a Munich i també conduït per la guia lonely planet, que assegura que es poden trobar noies fent top less per tot el parc. De noies amb bikini, ni rastre, i és que comença a fer un fred i un ventet que no convida a destapar-se. Ara bé, alemanys o no, els surfers es passen pel folre dels collons les prohibicions, i aquí en teniu les proves gràfiques. De fet, s'entén que hi hagi accidents, el riu a aquesta alçada no és gaire ample. A més, les "instal·lacions" consisteixen en un pla inclinat lligat a un pont que a l'incidir-hi l'aigua amb força fa que es creï una onada. Total, que el muntatge és bastant rudimentari i més propi de la tecnologia espanyola que de la que ens tenen acostumats aquests alemanys. Diuen que el cos de l'australià, l'últim que va morir aquí, va desaparèixer sota l'aigua i el van trobar dies més tard fora de Munich, més avall en el riu.

Canviant de tema, és recomfortant veure que ni els mateixos alemanys entenen les màquines que venen bitllets de tren. Fa uns dies, quan marxava de l'institut, cinc alemanys joves vestits amb els pantalons curts de tirants, la camisa blanca, els mitjons de llana fins als genolls i les botes tradicionals d'aquelles dates i contrades, em van parar i em van demanar (suposo, perquè parlaven alemany) que com funcionava la màquina. Com que cap d'ells parlava anglès, o crèien que el meu era pitjor, van desestimar la meva ajuda. El cas és que van estar discutint i intentant esbrinar com comprar el bitllet necessari i em sembla a mi que no ho van pas aconseguir. El que no sé és com se'ls acut fer-ho tot tan complicat, que ni ells mateixos ho entenen!

El futuro de Alemania está en tus manos

2007-10-13T15:08:00.000-07:00

Ahir vaig anar a escalar per primera vegada a Munich. El lloc: Kulturfabrik, una mena de polígon industrial amb molt poca gràcia, però que acull gran varietat d'espais on els muniquesos passen les hores d'esbarjo. Hi ha discoteques, bars, restaurants i crec que també el rocòdrom més alt d'Europa, el Heaven's Gate. El lloc és ben estrany, un antic graner, un edifici bastant alt, no massa gran, però sí ben aprofitat, amb un boulder per tots els nivells, amb sostres i desploms, i vies d'escalada curtes i no tan curtes també de tots els graus. Les vies més llargues tenen uns 30 metres, i estan muntades per la part interior d'uns tubs que arriben fins al capdemunt de l'edifici. També hi ha una corda penjant (a només 1 metre del terra, és clar!), per aquells que els agrada el malabarisme. La majoria de vies ja tenen les cintes passades, cosa impensable a Espanya, perquè ja haurien volat totes el primer dia.

Hi vaig anar amb el germà de la Glòria, un tio que es podria definir com un freak de l'escalada esportiva. Això sí, és un artista, equipa 7a. Només heu de veure què fa la gravetat amb les seves rastes, quan el tio es penja del sostre com si tingués cola a les mans, qui el va parir. El veus i dius, això és fàcil, ho provaré. I només fas la pena a la seva vora. Pobre nanu, ahir va haver de fer de mainadera, perquè el meu nivell és "lleugerament" més baix. Però sembla que s'ho va passar bé, perquè avui hi volia tornar. Llàstima que l'entrada i el lloguer de material et deixa les butxaques seques, però com que no crec que hi vagi massa sovint...

Vam arribar-hi a les 8 del vespre i ens hi vam estar fins les 11 de la nit, després vam anar a menjar un kebap i vam acabar la nit a El Patio, un local de cocktails mexicà, on el reguetón (o com s'escrigui) era el que més sonava. No és que als amos els agradi aquest tipus de música, però és que així omplen el bar. Es veu que aquesta és la música que els alemanys esperen d'un bar llatí. Tanmateix, no n'hi va haver cap que arrenqués a ballar, tot i que alguns tenien més alcohol que sang a les venes. Estava ple de frases típiques mexicanes escrites a la paret, amb algunes adaptacions germàniques. Al lavabo de senyors, just a sobre del pixadero: "el futuro de Alemania está en tus manos".

Com una regadora

2007-10-10T01:22:00.000-07:00

Així està la companya de pis. M'explico: ahir vaig arribar a casa i vaig entrar al menjador per a saludar-la. La porta estava tancada i no vaig trucar. La senyora estava parlant per telèfon, i vaig aprofitar per sortir a comprar, que ja era tard. Doncs quan vaig tornar m'estava esperant, dreta i alterada, a la porta del menjador. Bàsicament m'ha prohibit l'entrada al menjador, o millor dit, només hi puc entrar si es compleixen tres condicions: (1) ella és a casa, (2) li demano permís i (3) me'l concedeix. Això arriba al límit de ser humiliant, per exemple, l'altre dia no es va complir la tercera, no em va deixar entrar perquè estava planxant roba i em va enviar a sopar a l'habitació. I què passa si planxa roba? Doncs que faci una mica de lloc, no necessito pas una plaça de toros, amb una cadira i espai per un plat ja m'espavilo. Però no val la pena gastar-hi energies, a partir d'ara soparé cada dia a l'habitació.

També m'ha prohibit utilitzar la cuina a partir de les 8 del vespre. I tot perquè abans d'ahir la senyora va anar a dormir com les gallines, a quarts de 9 del vespre, i jo no vaig cuinar fins a les 10. Doncs bé, a pesar que vaig minimitzar el soroll, sembla ser que en vaig fer i que no va poder dormir. A més, es va alterar quan es va llevar per anar al lavabo i va veure que jo em disposava a sopar al seu menjador, i amb el llum obert! A qui se li acut sopar al menjador amb el llum obert!? Es va pensar que ella s'ho havia deixat tot obert. Perquè és clar, vivint amb una altra persona, no es va poder imaginar que jo soparia a una hora normal i corrent i que estaria al menjador amb el llum obert com les persones normals. Està per tancar!

Aquesta dona no sap que està vivint amb una altra persona, que sóc jo, i que no pot fer com si jo no hi fos. He pagat 300 euros per un forat que ella n'hi diu habitació, i crec que tinc uns drets en aquella casa on, per molt que es resisteixi a pensar-ho, hi estem convivint tots dos. El primer dia em va dir que la gent que ha tingut al pis mai s'ha relacionat amb ella, però és que ara ho entenc tot. Vol relacionar-s'hi, però a la vegada no vol conviure-hi, i tot no es pot tenir. Ara estic pensant si cada moviment que faig també el tinc prohibit. També em va dir que jo era el primer que podia cuinar en aquella casa. Quin honor, no!? I després de tot això, em va dir "amics?". Amics de què!? Sort que foto el camp la setmana que ve d'aquest forat.

Qué tal tus huevos?

2007-10-09T04:46:00.001-07:00

Vaig passar una nit a casa, vull dir, a Manresa, després del congrés de Menorca. Justament el dia que més necessitava la rentadora, aquell dia FECSA tenia una sorpresa preparada per mi en forma de tall en el subministrament de la llum. Però no fou l'única sorpresa, perquè amb poc més de 12h a casa en vaig tenir una altra, aquesta en forma de carta certificada. Quina emoció, quina emoció! Segur que alguns ja sabeu de què va, oi que sí? El cuerpo, em refereixo al de la guàrdia civil, ha obrat implacable contra els piròmans que som, i hem rebut un procediment sancionador que envoltat de molt bla-bla-bla diu que els presumptes responsables vam fer "uso del fuego en terreno al aire libre, una hoguera, en época de peligro", però que a pesar d'això "no se ha constatado que se hayan causado daños al monte". Déu me'n guard, de fer mal al monte! Total, que com que la sanció per la infracció administrativa s'aplica de forma conjunta i solidària pels set piròmans, la friolera de 100 euros per la foguera perillosa ens costarà menys que una tapa de gambes al port de Ciutadella.

En fi, tornem a Menorca. El congrés va estar prou bé, hi havia força gent coneguda, tot i que tothom va parlar del que va voler, a pesar que el títol fos "Supernoves: llum en la foscor". Allí vaig conèixer ni més ni menys que el doble de Marco Pantani, calb i amb perilla, el tio que ens ha fotut enlaire l'article. Però també vaig conèixer la Laia i l'Anders. La Laia és una amiga de la Sílvia, fa tres anys que està fent doctorat a Suècia, i l'Anders és un suec que treballa al seu despatx, amb una passió exagerada per les disco-dance i fan incondicional dels karaokes. Anna, Sílvia, Laia, Anders i jo mateix: aquest era més o menys el grup, i EVENTUALMENT s'hi afegia altra gent.

El menjar del congrés deixava molt que desitjar. Un dia ens van fer macarrons amb all, però per la pudor que se sentia i el gust que tenien, allò eren alls amb macarrons. Eren bastant incomestibles. El graciós del cas és que un dels astrònoms és vegetarià, i va haver de fotre's dos plats d'aquests macarrons perquè la resta era carn. Per mi, que a hores d'ara encara repeteix l'all! Un altre dia va haver-hi ous a la menorquina, uns vulgars ous durs amb tomàquet, res de l'altre món, i la pregunta desafortunada de la Sílvia per demanar com estaven els ous del Pablo va ser la del títol de l'entrada. Ben dit i mal entès!

El seicento de lloguer que ens volien endossar pel cap de setmana era el cotxe més desgraciat que he vist mai. Estava podrit de brut i enganxifós, els cinturons no funcionaven, els seients no es tiraven endavant i era tan petit que ni hi cabíem. Sort que les nenes "are always complaining" i van aconseguir que ens el canviessin per un atos amb condicions, i pel mateix preu! Després de provar el seicento, el nou semblava una meravella.

El pis que ens va tocar tenia una habitació amb dos llits i un sofà-llit al menjador. Compartint aquest espai amb dues nenes, no vaig ni preguntar on em tocava dormir, em van desterrar al menjador. I per si fos poc, una nit la Sílvia no em va deixar dormir fins les 4h del matí. Es va instal·lar al meu sofà i bla-bla-bla. Pobreta, és tan maca ella, però no pillava les indirectes, ni els badalls ni els documentals somnífers o les sèries de sexe homosexual explícit de la televisió menorquina. Tot això metre la marmota de l'Anna ja fotia hores que clapava a la seva habitació. I quins collons, l'endemà encara la vam despertar nosaltres!

Això sí, a favor de les nenes he der dir que m'han dut a les millors caletes, poblets i restaurants de l'illa, s'han portat com unes autèntiques guies. Estic segur que sense la vostra paciència i ajuda en forma de trucades surrealistes a Menorca, jo no hauria fet aquest viatge. I la llàstima és que no durés més! Gràcies nenes, i gràcies David, per lo barata que em va sortir l'ensaïmada de Ciutadella. Sí, el relat de la Oktoberfest encara no està fet, hi vull posar fotos i jo no en tinc, les he de demanar! I ja està, que m'enrotllo més que...

Vida quotidiana

2007-10-01T04:16:00.000-07:00

Ja feia dos dies que la propietària havia tornat de vacances, i encara no li havia vist el pèl. Sabia segur que era a casa, perquè em va deixar tovalloles netes a l'habitació. També m'hi va deixar la sal, l'arròs i el pa que jo havia adquirit al Penny i que jo mateix havia deixat en un racó de la cuina, com a aliments que són. Pel que sembla, tot feia nosa. Bé, tot menys l'oli de Cecco a 12 euros el litre, pel que sí que va trobar un lloc a la cuina! Vaja, que no té un pèl de tonta! En fi, que tornant divendres de la feina me la trobo amb una cara que semblava un cul, amb una ventosa a les mans intentant desembussar l'aigüera, una aigüera que havia funcionat a la perfecció durant la setmana que jo havia estat sol a casa. Va ser una escena curiosa, si més no.

El cas és que vaig esbrinar com és que no havíem coincidit durant dos dies en un pis que, a molt estirar, fa 40m2. Va passar-se dos dies al llit, la pobra, amb breus i esporàdiques visites al lavabo i a la rentadora. Resulta que les vacances a Grècia no li van acabar d'anar del tot bé, i va tornar amb un trànsit intestinal massa desorganitzat. Potser degut a l'explosiva companyia que va escollir: la nòvia i el marit de la nòvia. Talment com el títol d'una comèdia d'escombraries americana. El mal rotllo a què el marit les tenia acostumades i les interminables hores dins del cotxe sense buidar el pot de les olives o senzillament fer fotos, imagino que van acabar de desmarxar la senyora.

L'habilitat innata que tinc per a espatllar les coses que passen per les meves mans està in crescendo. L'altre dia, a la banyera, vaig arrencar l'aparell que desvia l'aigua cap a l'aixeta o cap al telèfon (el telèfon de dutxa, s'entén). És clar, si no puja, tibes més fort, no? Doncs mira, va saltar, però ho vaig poder mig arreglar. Dic mig, perquè ara està més fluix i salta sovint. També vaig quedar-me amb la nansa d'una tapadora als dits, però resulta que ja estava espatllada abans que jo la toqués. Això em va tranquil·litzar lleugerament. I finalment, el llit on dormo és bastant tercermundista, té una làmina del somier que cau amb facilitat, i que ja he "mig" arreglat un parell de cops. Però normalment la culpa és compartida i, en aquest cas, que el pis sigui vell magnifica aquesta meva poca destresa. I és que encara fan obres a la façana, amb el soroll i la brutícia que això comporta. I per si això fos poc, dilluns i dimarts tallen l'aigua calenta. Sort que canvio de pis a mitjans d'octubre, la nova habitació és més gran, el pis és més nou, podré rentar-hi roba, i potser tindré connexió a internet i tot. Amb aquests tractes, potser em quedo a viure-hi!

La setmana passada vaig haver d'anar a rentar la roba a una bogaderia, davant de la negativa de la companya de pis a deixar-me utilitzar la seva rentadora. Quina tonteria més solemne! Si jo no espatllo mai res! Doncs bé, vaig anar a un Waschsalon que vaig guaitar el primer dia, del que en va sortir la tia més esquerpa i amb més males puces que he conegut mai. No sé si és que aquella bruixa tenia un molt mal dia o és que senzillament no tenia ganes de fotre brot, però una persona que acumulava tantes qualitats negatives no pot treballar de cara al públic. No m'estranya que no hi hagués ningú a la bogaderia, amb el tracte que té amb els clients. La seva grolleria em van tallar en sec les poques ganes que tenia de conversar. Per més inri, la bruixa només parlava alemany, però el que sí que vaig entendre és que em volia cobrar 80 euros per rentar quatre calçotets, tres parells de mitjons, tres samarretes i un jersei. Això no és una clavada, és un robatori amb totes les de la llei! Però què s'ha cregut, home!? Vaig fotre el camp més que indignat, i vaig anar a parar a una altra bogaderia que, per poc més de 5 euros, em va deixar la roba neta i seca.

Entre olis i cerveses

2007-09-20T05:41:00.000-07:00

Divendres al vespre. Ja he sopat. Ha estat una setmana curta, però intensa, intentant esbrinar com carai van els ordinadors d'aquí, i amb un obstacle important, el meu anglès de fira. No sé si seguirà essent així, però de moment estic treballant amb el portàtil. No era aquesta la intenció, però potser ha acabat essent bona idea comprar-lo.

Durant aquesta setmana he patit els efectes d'una meteorologia variable. A Catalunya, quan un dia plou, plou una setmana seguida; quan fa sol, sol tres mesos. Aquí el temps és totalment aleatori, no funciona el mètode de la persistència. I és que dilluns, quan vaig arribar, es podia anar amb pantalons curts i màniga curta, però dimarts va baixar la temperatura uns 15 graus, jo amb jersei tenia fred! Dimecres va tornar la calor; ahir, el fred; i avui, més calor. Amb tot, quan dic calor vol dir pantalons llargs igualment, de manera que no calia agafar tants pantalons curts, i no hauria tingut tanta feina per plegar la maleta.

Perquè sempre els italians et volen vendre la moto? Fa dos dies vaig anar a parar a la botigueta de l'italià perquè fins i tot el supermercat Penny havia tancat. I només eren les vuit del vespre! Jo només volia oli per fer-me una vulgar truita de patates, i no gastar el de la companya de pis. Doncs res, que em vaig acabar quedant préssecs, raïm sense pinyols importat de Grècia, sal de mar i, sí, una ampolla d'oli. Però no un oli qualsevol. Resulta que el tio només té oli bo, no del barat que s'utilitza per fregir, i vaig pagar el gust i les ganes per un litre d'oli de Cecco. Això sí, va quedar una truita de patates que ni el Ferran Adrià! L'italià, que no havia perdut les seves habilitats mercantilístiques, m'anava convencent de què era molt bo, i jo no en dubtava pas, però és clar, també em va saber greu utilitzar-lo per fregir patates.

Avui he convençut una noia del departament perquè em dugui a la Oktoberfest. És una irlandesa molt simpàtica que s'ha ofert a acollir-me amb el seu grupet d'amics diumenge al matí per anar a veure el que s'anomena "Oktoberfest Costume and Riflemen's Parade". És una rua de 7km per la ciutat, on els participants llueixen el vestit de gal·la bavarès. En fi, una cabalgada de reis, però sense reis, i amb molta cervesa!

München

2007-09-18T04:38:00.000-07:00

Això d'escriure amb un teclat espanyol però configurat en alemany té la seva conya: tenen la y i la z intercanviades, així com també tots els signes de puntuació, accents i umlauts.

Ahir a les 15h vaig arribar al pis on m'he d'allotjar el primer mes. Llavors la propietària em fa fora perquè ve un amic seu. El pis és tirant a vell, de fet, quan em vaig ficar al llit, va saltar una de les làmines del sunyer. A més, estan arreglant la fassana, i foten un escàndol que no vulguis saber. Sort que només és de dia, però és clar, per ells el dia comensa a les 7h del matí, avui ho he comprovat. Em sembla que aprofitaré aquests dies per anar a córrer a aquesta hora, perquè us asseguro que dormir és impossible. A pesar del soroll, la situació és molt bona, sóc bastant al centre de Munich, a 10 minuts amb metro, i a 20 de la feina amb la mateixa línia.

La propietària, Rita, es fa dir, em lloga una habitació bastant petita, i poc acollidora perquè no té llum per culpa de les obres, no hi ha internet, el matalàs és molt petit i fa panxa, i com us he dit, el sunyer no aguanta el meu pes (que també ho entenc, amb les xixes que tinc)! Com que se sent malament per fer-me fora, diu que em permet fer maquinades (entengui's rentar roba) i utilitzar la cuina, cosa que abans de venir tenia assumit que no podria fer. És una senyora de vida, a qui no li agrada cuinar, pero sí menjar, paraules textuals d'ella mateixa! I a jutjar per l'aparensa, no sorprèn. Té uns cabells rossos tòpicament alemanys i els seu pentinat es més aviat un despentinat. Però es una senyora prou afable amb qui es pot parlar i de moment m'ha ajudat amb tot el que ha pogut.

Avui ha estat el primer dia a la feina, però el jefe està embolicat amb entrevistes a postdocs i no estarà per mi fins demà. És per això que ara estic aprofitant el temps. Com que la Glòria marxa un mes, potser em quedo al seu despatx. Jo espero que sí, perquè esta molt bé: molta llum, plantes, espai, i per mi solet! Pero encara no tinc odinador fix i escric des del seu portatil. Pels que no ho sapigueu, la Glòria va fer el doctorat a l'IEEC i ara es precisament al MPE de postdoc, on estic de visita llarga. L'institut és molt gran, hi treballa molta gent, es bastant nou i molt ben arreglat.

Una curiositat: el menjar no és tan dolent com pensava. Una veritat: el temps sí que és tan dolent com pensava, ennuvolat, mig plovent, i forsa vent, tot i que ahir em va rebre amb un sol i una calor del més rigurós estiu alemany. Una endevinalla: què hi ha per tot arreu? Italians! Una alegria: el prototip de dona alemanya que tenia a la ment es com el de la companya de pis, però ahir a la tarda vaig veure que també hi ha noies guapetes per aquí.

No hi ha zones on connectar-me a internet amb el portàtil, per la qual cosa sera difícil parlar amb skype, però ho intentaré! Recordeu: salut-i-peles. Ah, encara no he fet fotos, pero ja vindran!

Escalada

2007-09-12T03:59:00.000-07:00

El de la diada ha estat un cap de setmana llarg, que hem aprofitat per a escalar de valent. Com a entrenament, dissabte vam fer una via ferrada a Oliana, la Regina. És una de les ferrades més bo
niques que hi ha a Catalunya, perquè és llarga i l'ambient amb les parets i el pantà a sota és immillorable. Després de caminar 20 minuts per un corriol, ens guarnim amb els catxarrets per fer ferrades i comencem a pujar per escales i cadenes. Al final del primer tram, la recompensa: un croïssant gegant de Ponts, que la Rosa ensenya com si no n'hagués vist mai cap. El segon tram comença amb el pont de mico i puja fins enllaçar amb el tercer tram. Aquest és el més llarg, amb diversos desploms i fins i tot un canvi de paret. Però quan arribes al final encara no s'ha acabat la ferrada, perquè a la baixada encara queden trams equipats. Tot i que la Neus és molt valenta (o una mica cabra) i no es va assegurar. Però el millor d'aquestes activitats és la companyia, i si no, que li diguin al Pol...

Després de la ferrada, vam anar a dinar a un escaliba-pixapins a Organyà, que ens van cobrar el gust i les ganes per una amanida, una butifarra i postres. Després vam enfilar camí cap a Orlú, a França. Allà hi ha una zona d'escalada en granit (granet, per alguns) molt coneguda per la comunitat escaladora, gràcies a la seva muntanya més famosa, la Dent d'Orlú, una piràmide de granit cosida de vies d'escalada pels quatre costats! El nostre objectiu no era pujar fins dalt, sinó fer vies clàssiques i disfrutar de les vistes i emocions que l'escalada esportiva no et proporciona. Vam passar la nit al càmping municipal d'Orlú, però a l'hora que vam arribar la recepció ja era tancada. L'endemà marxàvem tan d'hora que la recepció encara no era oberta, de manera que aquella dutxa d'aigua calenta, lavabos més o menys nets i un espai on dormir acceptablement pla, tot pel mòdic preu de 0 euros, es va posar molt bé. Almenys després de la clavada que ens van fotre pel dinar! I val a dir que les experiències que tenim amb el país veí són suficients com perquè no ens sabés pas greu fotre el camp sense pagar. Més aviat, el sentiment va ser de satisfacció...

Dilluns i dimarts vam estar pel camp de Tarragona. Vam fer de Reus el centre neuràlgic de les nostres operacions, que van consistir bàsicament en la recerca de noves zones d'escalada i tolls d'aigua per a banyar-s'hi. L'entorn va ser la serra de Prades el primer dia i Margalef el segon. El toll de l'olla, a prop de Farena, és un gorg que val la pena visitar. La nit del dilluns vam disfrutar d'un abundant sopar al Tagliatella de Reus, on el Roger va patir una obstrucció de les vies respiratòries deguda als condiments de la pizza. Tot es va arreglar després de mocar-se les restes de pebrot i xampinyons. Finalment dimarts al vespre vam conèixer l'Alba, l'amiga tan esbojarrada de la que ens havia parlat la Núria, que té una estranya afecció per a abraçar els arbres.

És ben bé que no cal anar als Pirineus per a descobrir zones boniques. El parc natural del Montsant, a pesar que les alçades no siguin espectaculars, ofereix un reguitzell de poblets, engorjats, rierols, salts d'aigua, zones d'escalada i la més absoluta tranquil·litat en un dels racons més inhòspits que he visitat. A més, si la companyia és amenitzada pels massatges d'una professional del sector i per les vistes d'unes sirenes remullant-se als gorgs us puc assegurar que el goig és complert!

El cuerpo

2007-09-03T06:28:00.000-07:00

Quin cos, el de la guàrdia civil! Quina eficiència! Feia mitja hora que havíem encès un foc més que controlat a la muntanya, i ja els teníem allà! Eren el "poli bueno", el "poli malo" i el guarda forestal. Ens disposàvem a passar una nit fresqueta al voltant del foc, quan van aparèixer aquests tres personatges vestits de verd (a partir d'ara, "men in green") que ens el van fer apagar. La veritat és que haguessin pogut fer el que vulguessin amb nosaltres, perquè tampoc es podia acampar per sota dels 2100 metres, i nosaltres certament no teníem les tendes plantades tan amunt. La festa grossa va arribar quan ens van demanar la documentació, i vam haver de dir que la teníem al cotxe, a tres hores de camí! El "poli malo" no s'ho creia i ens volia fer passar la nit al "cuartelillo", però va tenir pietat de nosaltres perquè fèiem bona cara. El "poli bueno", amb un pentinat de castanya que recordava el del professor de la vil·la del pingüí, va començar a agafar-nos les dades personals. Pobre home, no hi veia gaire, perquè va confondre un de nosaltres per una noia. D'acord que té els cabells llargs i porta alguna arracada, però té més barba que jo! En aquell punt, el que havia de ser un acte de puniment seriós es va acabar convertint en alguna cosa tirant a còmica, perquè fins i tot als guàrdies civils se'ls escapava el riure.

Sort que no sabien que un de nosaltres és forestal i altres quatre, biòlegs... A pesar de tenir tantes proves com per a empaperar-nos a multes, es van portar molt bé amb nosaltres i semblaven estar de bon rotllo. A veure si el temps així hoconfirma i no ens arriba una multa astronòmica... També va ser ingenu per part nostra fer foc a 15 minuts d'un aparcament de cotxes, tot i que el nostre esperit muntanyista ens vagi fer pujar des de baix de tot a peu. Si haguéssim fet foc a dues hores de camí de l'aparcament, m'hi jugo un pèsol que els "men in green" no s'haguessin dignat a pujar ni pel millor dels seus desitjos.

Perquè no sembli una frivolitat parlar d'un foc a alta muntanya, en aquests temps en què Grècia i les illes Canàries han cremat de valent aquest estiu, he de dir al nostre favor que el foc estava totalment controlat i restringit en una àrea de dos pams per dos pams, no hi havia massa forestal en 100 metres a la rodona, tot estava humit, i hi havia un llac ple d'aigua a 10 metres, amb un riuet que l'alimentava que ens passava a 1 metre. No hi havia la més mínima possibilitat d'incendi, però entenc que els "men in green" fessin la seva feina.

L'excursió del dia següent va anar molt bé. L'objectiu assolit no era el desitjat, però les vistes des del cim veí alternatiu van ser inoblidables, tan pel feréstec del paisatge com per la solitud de l'entorn. Senzillament esplèndid. El biòleg fofo de la colla declarava que no cal anar a les rocalloses per gaudir d'un espai d'aquestes característiques. El que serà també inoblidable són el pedregar que hi havia durant gairebé tot el camí i els 1800 metres de desnivell. Avui les cames encara se'n recorden! Això sí, com ja acostuma a ser habitual, el premi va ser un banyet al llac on vam acampar. Suposo que això no estava prohibit... Una planta que feia temps que volia veure era la flor de neu, també típicament coneguda com "edelweiss", el seu nom en alemany. A partir dels 2000 metres ja n'hi havia escampades per tots els prats.

Ara una de ciència...

2007-08-17T07:41:00.000-07:00

Fins ara, he parlat de boies, campanyes i vaixells, però potser no ho relacioneu gaire bé, oi? A veure si jo me'n surto. L'objectiu de la campanya: mesurar la salinitat del mar a partir de radiòmetres en banda L (1.4 GHz). El mar es pot pensar com un cos que emet en totes les freqüències. Doncs precisament en aquesta banda L, la salinitat del mar afecta l'emissió. Les mesures s'han fet en un estuari a 140 km a l'est de Helsinki. La idea és que hi hagi un gradent de salinitat important amb poca quantitat de sal a l'interior de l'estuari, i força més a mar obert. S'utilitzen dos radiòmetres: EMIRAT dels danesos i HUT 2D dels finesos. Els dos viatgen en un avió juntament amb un receptor que rep senyal GPS reflectit a la superfície del mar. Aquest aparell GPS ha estat construït a l'IEEC i serveix per a determinar d'alguna manera quantitativa la rugositat del mar, que s'utilitzarà com a correcció a les mesures dels dos primers instruments. A més, també es poden fer mesures d'altimetria marina (topografia de la superfície marina). Aquest avió fa 20 passades endavant i endarrera per tot l'estuari.

EMIRAT i HUT 2D són dos radiòmetres que reben senyal en banda L. El primer és un instrument que ja ha donat bons resultats i que és capaç d'obtenir la salinitat en dos punts diferents a través de dos receptors, col·locats a la part de darrera de l'avió. El segon, en canvi, permet obtenir una imatge bidimensional de la salinitat d'una zona, gràcies a una xarxa de desenes de receptors col·locats a la panxa de l'avió. Sempre ha donat més problemes, però a pesar d'això, un prototip similar a aquest és el que es vol enviar a l'espai més endavant.

Simultàniament, una barca tiba unes boies per tot l'estuari. Aquestes detecten senyal GPS directe, sense reflexions. Mentre l'avió té temps de fer 20 passades, la barca només és capaç de fer-ne una, des de l'interior de l'estuari cap enfora. Per tal de saber si la salinitat obtinguda a través dels radiòmetres és més o menys la correcta, dos companys finesos agafen mostres de l'aigua de mar en diferents punts. Amb les boies comprovem que l'altimetria obtinguda des de l'avió és correcta.

També simultàniament hi ha hi ha una estació de terra amb dues antenes GPS, aquestes quietes, a terra ferma, en un pas estret de l'estuari. El seu objectiu és determinar amb més exactitud la posició de l'avió en tot moment.

I encara es podia fer una altra cosa amb GPS, però ens van fallar les antenes. Les ones GPS canvien la seva polarització quan són reflectides en una superfície, per exemple, la del mar, i aquest canvi és proporcional a la salinitat del mar. La idea és que s'utilitzen els instruments de terra i de mar simultàniament amb els de l'avió per a conèixer quina era la polarització de les ones que arriben a l'avió abans de ser reflectides sobre el mar. Cal trobar el canvi de polarització entre el senyal reflectit i el no reflectit que permetrà evaluar la salinitat. És una qüestió de fer correspondre unívocament cada parella de senyals. El nostre granet de sorra en aquesta campanya esdevé important quan el mar presenta onades. Aleshores el mar deixa de comportar-se com un mirall, i les reflexions no són tan directes i han de ser corregides segons la rugositat que presenti la superfície.

Aquest experiment és l'última prova de foc com a pas previ a enviar un instrument similar a l'espai (missió SMOS de la ESA) i detectar la salinitat del mar des d'allí, així com també la humitat del sòl, dos paràmetres clau per a millorar els models de predicció meteorològica.

A la foto de família: el primer de l'esquerra és en Simo, el pilot del Skyvan, l'avió; els dos del seu darrera són en Kimmo i en Juha, els meus companys al vaixell; i els dos de la dreta són l'Estel i el seu nanu, en Màrius.

Preparant la tornada...

2007-08-17T06:42:00.000-07:00

Dimecres vam sortir del port de Helsinki a les 5 de la tarda, amb l'objectiu de fer la segona i última campanya. L'hora prevista d'arribada era entre les 8 i les 9 del matí, però un petit error tècnic va fer que arribéssim a les 3 de la tarda, després de fer nit ancorats a una petita i 'lovely' badia. Dic petit error perquè el fet que s'espatllés un dels dos motors de la barca no impedia pas que avancéssim. El divertit del cas és que en Meca neda més ràpid que aquell carcamal amb un sol motor! Però encara en podem estar satisfets, vam estar de sort que es va espatllar a la tornada i vam poder fer la campanya amb total normalitat, excepte per dos creuers que ens van fer recular uns metres. Després de 22 hores dins del vaixell d'uns 15m2, ja no saps massa com posar-t'hi, però sort que la companyia va ser bona. Vam passar unes quantes hores jugant a cartes i bebent cervesa, però clar, què has de fer tancat allà i envoltat d'aigua per tot!?

Després hi va haver festa a la universitat, amb menjar i beguda gratuïts. Es veu que la penya aprofita que el govern els ho paga tot, i es fot fins al cul d'alcohol. Els de la barca vam arribar tard, però encara ens guardaven menjar, birretes i vi. Total, que amb l'estat etílic amb què ens trobàvem alguns, no se'ns va acudir res millor que acabar fent un campionat de futbol amb tres monedes a mode de pilota i utilitzant els dits (de la mà) per xutar-les. Aquesta va ser la nostra despedida de la gent de la universitat. Sí, curiosa. Avui hi hem tornat, per a empaquetar tots els instruments i enviar-los de nou a casa, però hi havia poca gent treballant. La majoria estaven a l'aeroport desmuntant els catxarrets i preparant la seva nova campanya per la setmana que ve. Per la nostra banda, la feina ja s'ha acabat i estem preparats per tornar cap a casa demà, la veritat sigui dita. Abans, però, farem una altra sauna avui al vespre, però enlloc de tirar-hi aigua, hi fotrem cervesa. A veure què passa...

PS: Potser més endavant explico lo de 'lovely'... Ah, no tinc fotos de la festa d'ahir, i si les tingués, tampoc us les ensenyaria!

La barca del president

2007-08-13T05:21:00.000-07:00

HOLLIDAY ON WORK, això vindria a ser la definició del que faig aquí a Finlàndia. En teoria, hi ha campanyes dues nits i la resta, vacances. A la pràctica, no és ben bé així però no canvia gaire. La llàstima és que no s'ha pogut seguir el calendari previst i hem hagut d'estar més o menys cada dia preparats per a un possible vol i viatge amb vaixell. Jo crec que era bastant clar que la campanya no comensaria (entengui's c trencada per s) fins aquesta setmana, però tothom havia de mostrar-se optimista. Aquest comportament tan diplomàtic però a la vegada tan inútil ens ha trencat una mica l'esquema de les vacances. I dic una mica perquè no teníem gran cosa planejada, només volíem passar uns dies a Lapònia, que és bastant lluny de la capital.

Com possiblement ja heu llegit, disposàvem de la barca del president per a fer les campanyes. Doncs Déu n'hi do amb el catxarro, es va portar com un campió, perquè a la tornada ens va enganxar una tempesta de tres parells de collons a plena foscor. I ja em diràs la gràcia que li feia al "skipper" viatjar a 20 nusos sense veure-hi una merda! El meu estómac va tenir un moment de pànic a l'acabar la campanya, encara a 3 hores de Helsinki, perquè la barca es movia més que l'atracció del Pirata del Tibidabo. Però la birreta que em tenien preparada els finlandesos va contrarrestar el mareig provocat pel carcamal. Llàstima que els dos biquinis de disseny que em van preparar a l'hotel (em van clavar 12 euros!) no fessin una mica més de coixí per la cerveseta.Però tot i així, vaig evitar treure'ls altre cop, malaguanyats foren, almenys pel preu que vaig pagar!

La campanya va anar bé, els instruments van gravar dades com s'esperava i avui les hem guardades a l'ordinador sense imprevistos. Tot apunta demà com l'òptim dia per a fer la segona campanya, tenint en compte que s'esperen pluges per dijous a la nit. A més, precisament dijous a la nit hi haurà una festa amb menjar i beguda gratuït fins esgotament d'existències. Seria una llàstima perdre-s'ho per una campanya sense importància (ai, que això no ho podia dir!). Pinta bé, però ja en parlarem una altra hora. Ara toca sauna i relaxació per a demà, un dia llarg.

PS: Posaré fotos més endavant, ara no les tinc aquí.
PS2: Les dues primeres fotos són en un ferri per l'arxipèlag que hi ha a les costes de Turku, al sud oest del país. Les altres quatre fotos són del parc nacional de Repovesi, dues hores en cotxe cap a l'interior.

Hanasaari

2007-08-09T07:32:00.000-07:00

Aquest és el nom de l'hotel en finès, o suomi. Hanaholmen és el nom en suec. Sí, això és bilingüisme, tots els cartells estan escrits en les dues llengües. Els finesos són una gent molt tranquil.la, no són tan passionals com nosaltres, tenen la sang més freda, segur que el clima hi influeix. Tot i així, són molt hospitalaris, fan el que sigui per ajudar-te. Això sí, al volant també es tornen uns monstres, com al Sud. No fan cas dels passos de zebra en absolut, de fet, una furgoneta gairebé m'atropella aquest matí. Sort que m'he apartat, perquè no frenava, la malparida. I el conductor encara mirava malament, quin cabró!

Pel carrer són diferents, els he caigut tan bé que no paren de cridar el meu nom: "moi!". Resulta que aquesta paraula, encara no sé si escrita exactament així, vol dir "hola" i que "moi-moi" vindria a ser el "bye-bye" anglès. O sigui que ja em tens a mi girant-me tot sovint, perquè és clar, encara no m'he acostumat a tenir tant fans! Ja pensava jo que això de les boies em faria ser famós, tot i que no esperava causar tanta impressió, i encara menys tan ràpid!

Què vol dir això de les boies? Doncs que m'han timat per a ajudar a fer un experiment a Finlàndia, que consisteix en (1) un vol amb antenes GPS i (2) un viatge amb vaixell amb unes boies per un estuari per a calcular la salinitat del mar en aquesta zona. Es tracta d'una col.laboració entre Finlàndia, Dinamarca i Espanya, i com que la campanya es fa a les costes de Finlàndia, són els primers qui s'encarreguen de la logística i hi posen l'avió de la mateixa universitat. Però hi ha dos problemes tècnics: el primer és que l'avió no pot volar sense el dispositiu de seguretat que extingeixi un foc a l'aparell en cas d'incendi, i el segon és que no hem vist el pèl al patró de la barca amb qui van contactar i ens ha deixat més penjats que un pernil. Encara sort que hem aconseguit un trasto alternatiu que, curiosament pertany a la mateixa universitat i de la que ningú en coneixia la seva existència. Es veu que era la barca del president d'aquest país a la dècada dels 70, i que la universitat (o millor dit, el rector) li va comprar per a possibles experiments (entengui's vacances del rector). Vaja, que és tot un honor fer les campanyes amb aquest carcamal! Molt serà que no aguanti un parell de campanyes, si ho ha fet fins ara, no?

O sigui que ja fa una setmana que som aquí i encara no hem fet cap campanya. Amb tot, sembla que dues dates són segures: no comensarem abans de dilluns, i acabarem dijous a la nit com a molt tard.

PS: No hi ha c trencada en aquests teclats, i prou costa posar bé els accents!

La Sarita

2007-07-29T09:40:00.000-07:00

Ahir vam anar amb la Rosa i la Neus a caminar per Collserola, una zona totalment desconeguda per mi i de la qual no me n'havia sentit mai atret. No és que me n'hagi enamorat, però m'ha canviat la idea que en tenia: com hi pot haver un parc natural al costat de Barcelona!? Doncs sí, és un bosc típicament meditarrani ben dens, amb molts camins, corriols i torrents interessants. Això sí, ara juliol és un forn, o portes aigua o evites les hores de calor. No sé si per casualitat o bé arrossegats per una involuntària intuïció, vam anar a parar a la piscina municipal de Valldoreix. Poc més d'una mirada de complicitat va valer per decidir que aquell seria el nostre següent objectiu. I allà ens tens, estirats al sol, menjant coca de crema i pinyons del Forn de Cabrianes, masegada, calenta i una mica desfeta per la calor, però que el nostre paladar va saber apreciar-la com un premi a l'esforç fet.

Després de refrescar-nos, tocava dinar. I per seguir amb la tònica mediterrània, el Pol i el Pau ens va delectar a casa seva amb un assortit de menjars típics d'aquesta zona amb ingredients extrets moments abans del seu hort. Una felicitació pels mestres culinaris! Allà vam conèixer la Sarita, quins morrets i quina manera de caminar... Els amos van trobar uns trets labials similars entre aquesta gallina ponedora i certa diva del cine i cantant espanyola d'antany. Pel que sembla, a aquest tipus de gallines els esmolen el bec, perquè si ataquen a les companyes, no els hi facin mal. Després d'aprendre (és un dir) a tocar una flauta típica peruana de la que no recordo el nom, vaig tornar cap a casa a preparar els trastos pel barranc d'avui.

El Llec, aquest és el seu nom. Ahir a la nit marxàvem cap a Villerach, al massís del Canigó, i a les 2h de la matinada ens posàvem a fer vivac al costat dels cotxes. No feia fred, però dormint ben tapat. Per la quantitat i la magnitud de les picades que tinc a les cames, he deduït que una colònia de puces viu dins del meu sac de dormir des de fa temps, i que tenen la mida de cigrons. Al barranc, un parell de ràpels, uns quants salts i un munt de tobogans. L'atractiu, la llançadera, un tobogan que t'escup de la paret quan l'aigua de la badina està encara 7m per sota. Espectacular! Dinar a cal Cofa, a Llívia, més espectacular encara! Tot i que la costella de bou era una mica dura i tan crua que volia marxar corrent.

PS: El sac és ara a fora la terrassa, a veure si la nit destrueix el microclima que manté en vida la plaga d'habitants que l'han colonitzat.

Ca la Montse

2007-07-25T12:35:00.000-07:00

Pujar a Montserrat de nit només té un inconvenient: els mosquits et bombardegen el front, perquè clar, vas amb el frontal i els bitxos no són tontos i van cap a la llum! En fi, que amb 4h30 ens vam plantar a Sant Jeroni des de Castellgalí. Vam arribar una hora abans que sortís el sol i evidentment ens vam posar a dormir. Després de 24h sense fer-ho, és de l'únic que tens ganes. Llàstima del fred i la humitat, però aquella clapada es va posar de conya. Quatre fotos de rigor i baixada cap al Monestir tots solets (qui ho diria, a Montserrat!). A prop del pla dels ocells, s'ha de pujar a fer un petó a una senyera dibuixada a la paret. Sí, sí, pujar és una cosa, però baixar n'és una altra! Es veuen les coses diferents...

Un cop al Monestir, esmorzar merescut i amb un preu acceptable, per tractar-se de Montserrat. Comprem el bitllet integrat aeri+tren i el primer ens porta directe a l'estació, però... Suspresa!, no hi havia trens, només busos que feien el mateix trajecte però entrant a tots els pobles que hi havia de camí cap a Manresa. Vam fer ruta turística pel Bages sud.

A la nit següent, a Girona hi faltava gent, i què has de fer? Doncs anar a fer bulto. Després d'un sopar i una conversa a moments crispada, vam decidir que no era bona idea anar a empaitar gironines i vam anar a dormir d'hora, a les 3h de la nit, no sense abans buidar l'ampolla de malibú. L'endemà vam passar el dia escalant a Solius. O millor dit, pujant per les parets, perquè no sé fins a quin punt pujar 20 metres amb 1 hora i fent trampes se n'hi pot dir escalar. No hi va haver platja, però amb la solana que queia, es trobava a faltar una remullada. Això sí, ja tenim l'excusa per a la propera vegada, eh Roger! Per cert, passa fotos, home, que sempre te les quedes per tu!

Wochenende auf Berg

2007-07-16T08:13:00.000-07:00

No patiu que no enllaço més de tres paraules en alemany, i probablement la preposició tampoc és correcta!

Dissabte tocava escalada, després de dos mesos sense anar-hi. La via: Bego-Kush. No hi havia ni una rata coixa, però clar, és cara sud i hi bat un sol que fon les idees. El cas és que va venir un fitxatge d'última hora, el Javi, un paio que va tornar a néixer fa 11 anys, després de deixar-se els dos genolls fent un barranc. Sis metres és massa alçada si només tens un pam d'aigua per esmorteir el cop. La cosa va anar prou bé: jo vaig muntar reunions com Déu mana, això sí, amb algun pollastre amb les cordes; el Javi va tornar a escalar després d'11 anys, amb un estil dubtós, però eficaç; i el Josep anava aguantant metxa de monitor. Amb el sol a l'esquena, el Javi només pensava amb una cosa, les "birriquis" que ens esperaven al Bruc. Vam fer un descobriment en aquest poble allargassat, un bar que fan uns plats combinats per caure de cul. Com també és per caure de cul la 'morena' que els servia! Total que va ser un dia rodó, o gairebé (no, Javi?).

Diumenge tocava raid. Per aquell que no ho sàpiga, un raid és la pràctica encadenada de diferents esports que no treuen cap a res. Doncs bé, diumenge ens vam estrenar en aquest món. No era un raid competitiu, però a pesar d'això el cansament m'ha portat a conèixer músculs del meu cos que no havia arribat a imaginar que existissin. Com diu el company Lapeña, La Pena segons els organitzadors (potser ja intuïen com aniria la cosa), és divertit avisar la grua per aixecar-te del llit el dia següent.

A qui se li acut patejar-se una de les zones més seques de l'Anoia un 15 de juliol amb un sol de justícia. No recordo l'última vegada que vaig suar tant, i de ben segur hauria perdut més d'un quilet si no fos per la ingesta desmesurada de meló, de síndria i de pastissets del Carrefour. Després d'una patejada inhumana a ple migdia, i fer escalada i ràpels, les marques grogues que havíem de seguir ens van portar a la piscina. Mira que es va posar bé aquell banyet! Però encara no sabíem el que ens esperava després... La prova de la cova, per això havíem de portar frontals. Quins collons, ens van fotre a les clavegueres del poble, com si d'una cova es tractés. Que penses, sou un grup d'espele, curreu-vos una mica i busqueu una cova, home! O almenys un forat que no faci pudor! A més, hi havia un tram insalvable on el llot arribava fins els genolls. Sort que amb la foscor, el Roger no va veure les teranyines que penjaven de la paret (és que té fòbia a les aranyes, pobret!). O potser és que anava tan trinxat que ja no les veia. A pesar d'això, el mal tràngol es va fer més amè per una participant que feia passar tots els mals. I que en feia venir d'altres, eh Josep!

Vam acabar l'última prova mitja hora més tard del límit que ens donaven, gràcies a la compassió i paciència dels organitzadors. Vam arribar últims al pavelló, quan tothom ja estava dutxat i amb la panxa ben plena, però amb la satisfacció d'haver acabat el nostre primer raid. Ara ve la bona: resulta que vam quedar sisens de 21 equips! La nostra cara de sorpresa va adquirir faccions còmiques, però si vam arribar els últims i amb diferència! Tenien els rellotges espatllats, sens dubte! Però vam aixecar-nos dissimulant la nostra incredulitat, perquè era l'hora de triar el premi: un viatge amb globus. Per cert, a veure quan hi anem, campions!

Els Ports

2007-07-09T11:35:00.000-07:00

Doncs sí, els Ports de Beseit (sí Noè, Beceite en castellà) són realment dignes de ser visitats. No hi havia estat mai, i amb un parell de dies no n'hi ha prou per a gaudir de tot el que t'ofereixen. Això sí, si estàs ben acompanyat, ho assaboreixes millor. A veure, doncs, si la propera vegada trio millor la companyia... La veritat és que els amfitrions us heu portat massa bé amb nosaltres. Gaires sortides d'aquestes i ens malacostumarem!

El viatge d'anada. Típic, quedem a les 7 del vespre i acabem marxant a les 8. La ruta normal, i la més ràpida, és anar a Martorell, i des d'allí agafar l'AP-7 fins Ulldecona. Doncs no, intentem evitar embussos recorrent la Catalunya interior. Típic també, decidim malament: carreteres amb revolts, trams amb pas alternatiu de vehicles i el GPS, amb un interès desmesurat i, a voltes malaltís, per visitar Lleida fan que el que havia de ser un trajecte de poc més de 2h s'acabi convertint en el doble. Després de diversos malentesos, arribem a 'El Boixar'. Allí ens espera una taula plena de menjar i uns llits per estrenar.

La casa, espectacular. La fem el punt central de les nostres incursions al parc natural. Així que dissabte comencem amb les Gúbies del Parrissal, una caminada pel riu que es pot definir entre una simple excursió i un barranc. O sigui, malles i botes, i a sucar els peus! I en algun tram, una mica més! Després fem el Canaletes, un barranc amb saltets divertits i un ràpel evitable al final. Dinem al costat d'una olivera bimil·lenària, la més vella de Catalunya. I a la tarda, a escalar a 'Els Estrets', al costat mateix d'una riera. A la nit, carn a la brasa i menjar a dojo, voltet pel poble i a dormir.

Diumenge, la prova de foc. El Josep, l'autòcton, ens porta a fer un volt amb bici, la baixada fins al pantà d'Ulldecona, des d'El Boixar. Una sendera una mica tècnica, diu ell, amb un recorregut 90% sobre la bici, 10% amb la bici al costat. Qui el va parir! Jo diria 90% fora de la bici, 10% pel terra! Però si allò és una pedrera! Ell sí que baixa amb elegància, i amb un esguinç al peu. Els altres fem patinatge sobre pedres i, és clar, els més inexperts llepen. El primer, jo, per un petit marge. Més endavant, el Noè i el Joan no resisteixen la temptació, i també llepen, tot i que només l'últim fa córrer sang. He de reconèixer que vaig entendre la gent de la feina quan els vaig dur al camí de les Agulles. El grau de dificultat i la percepció del perill és diferent per a cadascú, i sobretot depenen de si estàs acostumat a practicar aquestes activitats. El premi a l'esforç: banyet al pantà d'Ulldecona, amb un salt des del pont de la carretera.

En resum, que hem anat a toc d'esquella tot el cap de setmana, però tot i la densitat d'activitat física, el volum de menjar ingerit ha estat desmesurat i hem tornat fets uns bacons. Potser només per la qualitat del menjar, ja val la pena tornar-hi!

Mals de peu i mals de cap!

2007-07-04T14:05:00.000-07:00

No xuteu pedres, són dures i poden amb tu! I si no, pregunteu-li al dit gros del meu peu esquerre! Blavor i botiment, però sense fractura segons el servei d'urgències de l'hospital. Dic servei de l'embenat imbrincat que em van practicar. Quins nassos amb el vocabulari! Si allò era un bunyol, home! I dic d'urgències, perquè és el que encara hi havia escrit sobre la porta a l'hora de sortir, després d'una eternitat.

Però és dimecres, i la cosa va millorant. La blavor i el mal han disminuit, cosa que ajuda a veure el cap de setmana als Ports d'una altra manera. No hi he estat mai, i en tinc moltes ganes. Però si el mal de peu va de baixa, el mal de cap va de puja. I és que l'alemany és una llengua difícil, massa pel meu gust. Però si t'hi has de relacionar durant tres mesos, millor entrar amb bon peu, no? I encara més si són bavaresos. Amb bon peu no vaig pas començar les classes d'aquest curs intensiu. M'explico: arribo 5 minuts tard i la professora ja s'estava dirigint als 11 alumnes amb una llengua totalment desconeguda per mi. Semblava alemany, però em resistia a pensar que allò fos nivell zero, pel que em vaig quedar dret a la porta uns segons, per una eventual fugida. Però sense deixar de glopejar aquell idioma, la noia m'estava preparant una taula i una cadira perquè hi segués. Era massa tard per escapar-me, de manera que vaig seure i em vaig tranquil·litzar quan la noia del costat em va confirmar que aquell era el curs pel que realment jo havia pagat. En fi, massa consonants juntes per ser llegit, encara no entenc perquè tenen les mateixes vocals que nosaltres... Però si no les utilitzen! I quan ho fan, hi posen dièresi que, per a pronunciar-ho correctament, exercites la mandíbula fins al límit de les agulletes! Encara sort de la professora, que és un Sol, molt simpàtica, amb una paciència il·limitada i una capacitat per fer interessant l'alemany que ja voldrien els natius. I al capdevall, és de ben bon veure.

I per acabar, ahir em van oferir una "feina de vacances" que pinta molt bé. I clar, hi ha més voluntaris interessats, així que ja veurem si sóc jo l'escollit... Però si és el cas, ja en parlarem un altre dia.

Finalment...

2007-06-27T11:19:00.000-07:00

Eiii hola!!!
Doncs res, que aquestes són les meves primeres paraules al bloc personal. A veure si no sóc tan despistat com sempre i vaig afegint 'coses' de tant en tant...
Va, que avui ja podria escriure un parell de coses: la primera és que el Marc ja és doctor, felicitats noi; i la segona és que aquesta tarda ja hem enviat un article a una revista. Ara només falta que els editors s'empassin amb patates que el que fem és important i novedós! Però això ja serà més difícil...