Wai-O-Tapu

Una mica més al sud hi ha Wai-O-Tapu, una zona termal molt acolorida pels gasos del subsòl. Els colors grocs provenen del sofre calent del subsòl que, en contacte amb amb els gasos de l'atmosfera, acaba solidificant deixant aquest color. La piscina de la xampanya presenta molts colors diferents degut a la barreja de gasos: sofre, arsènic, tali, antimoni, mercuri...

  

A la part més allunyada de l'entrada hi ha un salt d'aigua que porta totes les aigües i els gasos al llac Ngakoro que agafa tons verdosos deguts a la barreja de tots els gasos que ha anat recollint la conca.

A la part final hi ha una piscina de color verd pistatxo que l'han batejada com la cova del diable. Perquè us en feu una idea, la Marta es va posar el seu folre polar, i tenen el mateix color. Semblava com si hagués caigut a dins!

Waimangu

El dia següent, de camí cap al sud, vam visitar Waimangu, una altra de les zones volcàniques que estan escampades per la zona central de l'illa nord. Sortia fum per tot arreu: de les roques, del terra, de l'aigua... Aquest fum sortia d'un llac, on l'aigua més estancada arribava als 80ºC.

De la part de baix del llac, sortia un riu que arrossegava aquesta aigua calenta i algunes substàncies tòxiques que no permetien la vida de cap peix. De fet, l'aigua era tan calenta que de vegades sortia a pressió per la superfície.

Tamaki Maori Village

Per tot el país hi ha poblats maorís, però sobretot es concentren a la part central de l'illa nord. Així doncs, vam aprofitar aquell vespre a Rotorua per visitar un d'aquests poblats, però va ser més que una simple visita. Per començar, ens van venir a buscar amb un autobús i el conductor era un animador maori amb molt sentit de l'humor. Dins l'autobús mateix va triar un "voluntari" perquè fos el representant de tots en el ritual de presentació. Ell i dos nois més representaven els tres autobusos gairebé plens que vam assistir a l'espectacle. Allò era un espectacle cultural maori on ens van ensenyar rituals, jocs, cultura i molta llengua, literalment. Alguns, fins i tot, vam ballar el ritual dels All Blacks.

Després vam entrar en una mena de teatre fet amb fustes i sostre de palla on ens van fer una demostració dels balls típics maoris. També van cantar i tocar la guitarra. Després ens van passar un vídeo de la història de Nova Zelanda des dels primers pobladors fins a l'actualitat, on no deixaven gaire bé els anglesos.

I finalment vam sopar en un menjador tots els assitents (turistes, és clar!). Vam menjar hangi, que són aliments cuits aprofitant la calor que desprèn el terra. Abans de sopar ens van ensenyar com es preparava tot plegat, però allà només vam veure com ho treien de sota terra un cop era tot cuit.

Rotorua

L'interior de l'illa nord és un festival de volcans i de zones termals. I també fa una pudor de sofre que espanta. Però això té punts positius. Imagineu que esteu conduint, es fosc, plou i esteu cansats. I arribeu a un càmping i us diuen que hi ha dues piscines d'aigua calenta a la vostra disposició. Doncs això ens va passar quan vam arribar a Rotorua: ens vam banyar a 37 graus a fora a l'hivern, plovent, de nit i sols!

L'endemà va ploure tot el dia, però vam sortir igualment perquè la previsió era dolenta a tres dies vista. Vam visitar Te Puia, on vam veure el geyser Te Pohutu en acció, un parell de kiwis (ocells) fent-se carantonyes i un munt de piscines d'Aigua i fang bullint. Sortia fum de terra per tot arreu.

A la tarda vam passejar per un parc públic gratuït on hi havia fins i tot unes piscines termals (fins i tot una era coberta!) i un munt d'espais on l'aigua calenta aflorava a la superfície. Més fum per tot arreu.

East Coromandel

Comencem a baixar per l'oest de la península de Coromandel, sabent que ens espera un llarg camí de cotxe en un dia bastant tapat i plujós a estones, fins que arribem a la Cooks Beach. És precisament aquí on es creu que el capità James Cook va trepitjar terres neozelandeses per primera vegada. Aquesta platja pertany a la Mercury Bay, i és que des d'aquesta badia, Cook va observar el novembre de 1769 el trànsit de Mercuri sobre el Sol.

Prop d'allà, visitem la Cathedrals Cove. La caminada perfecta: 1h i mitja per unes vistes impressionants! La zona és d'origen volcànic i com que s'erosiona fàcilment es poden observar formacions molt curioses i alhora espectaculars. Des del poble de Hahei s'agafa la carretera que duu a Cathedrals Cove i des de l'aparcament es comença a caminar en direcció a la primera de les cales: Gemstone Bay, formada per blocs de pedra enormes.

Més endavant, hi ha la Stinray Bay, però ens la saltem perquè s'està fent fosc i volem veure la Cathedrals Cove, que està més enllà. Allà veiem una de les escultures naturals més increïbles del país, el Te Hoho, un tros de terra que fa molt de temps estava lligat a la costa, però que l'erosió del vent i del mar l'ha deixat separat.

Però per veure el Te Hoho, cal travessar el Hole in the Rock aprofitant els moments en què les onades tornen enrera.

A la tornada al cotxe se'ns comença a fer fosc, fins que finalment arribem de nit a Hot Waters Beach i no podem excavar la nostra piscina termal particular a la sorra. Però el temps tampoc està per fer banys.Viatgem cap al sud de fosc i fem nit a la carretera, prop de Tairua. Adéu Coromandel.

West Coromandel

Ens pren gairebé tot el dia viatjar de Northland a Coromandel. Les distancies no són massa llargues, però encara ens estem acostumant a la caravana i conduim a poc a poc. Thames és el poble que ens dóna la benvinguda a la península, i des d'alla enfilem carretera cap al nord.

Ressegueix perfectament la línia de la costa i, just abans d'arribar a Coromandel Town, pasem un port de muntanya amb vistes espectaculars de les platges.

Aquesta península és una regió molt coneguda per la pesca, així que nosaltres vam provar el seu menjar més famós, el fish'n'chips. Dormim al camping de Long Beach, on fa 5 dies que no hi ha nous visitants registrats, pero hi ha força rolots abandonades. Fa una mica de por, però l'entorn és únic.

L'endemà al matí pugem al Driving Creek que és un tren gairebé de joguina que s'endinsa a la selva per túnels i ponts. El conductor i promotor de tot això és un avi molt entrenyable que ens va explicant coses pel camí.

East Northland

Conduïm fins la costa est de Northland i ens aturem a Paihia. Com que la temperatura és prou bona fem un passeig per la platja i suquem els peus i tot.

A la tarda anem al poble veí de Kerikeri i visitem gairebé de fosc el poblat maorí. Dormim en un camping de Paihia, des d'on flipem amb la primera nit sense núvols. Es veuen un munt d'estrelles, i no hi ha gens de contaminació lumínica, és realment espectacular. Es veu la franja blanquinosa on es concentren la major part d'estrelles de la Via Làctea, i també els núvols de Magallanes, dues galàxies satèl·lit molt més petites que la nostra i que orbiten al seu voltant. No tenim fotos, perquè amb la nostra supercàmera no es veu res.

De bon matí, baixem per la Twin Coast Discovery, una carretera que ressegueix el litoral. Sembla que hi ha diverses carreteres amb aquest nom pel seu atractiu natural. Ja les anirem explorant... Arribem a Whangarei, i ens aturem al salt d'aigua que porta el mateix nom. Té una alçada d'uns 26 m i ens adonem que hi ha gent rapelant al costat de l'aigua, no sabem si són turistes que han pagat o locals que hi van disfrutar. En fi, fem la volta i veiem la cascada des de tots els punts de vista: val la pena baixar del cotxe

A la tarda visitem uns jardins botànics que encara no s'han obert al públic i ens perdem per allà. Arribem gairebé de fosc a la caravana, sense frontals, cansats i suats, i ens adonem que ens hem deixat els llums encesos. Ai si no s'engega! Creuem els dits... I sí, s'engega!

Confiem amb l'aigua calenta de la dutxa, però ens hem de conformar amb una cassola d'aigua escalfada als fogons. Sembla que la dutxa d'aigua calenta a la caravana no serà possible aquestes vacances... Al vespre anem a sopar a fora, a un restaurant japonès, ens fotem les bótes, i dormimen un aparcament relativament a prop del centre.

West Northland

Northland és la part més septentrional de l'illa nord, la que queda per sobre Auckland. Enfilem la costa oest cap amunt i agafem una de les úniques carreteres de peatge del país. Però tot i així, hi ha una carretera alternativa gratuïta, i l'agafem. Visitem el parc nacional Waipoua Forest, on hi ha els kauri més emblemàtics. Aquí hi ha els més grans i vells del país: poden tenir, diuen, entre 2500 i 3000 anys. Estan superprotegits, i si no, fixeu-vos què cal fer abans d'entrar en un bosc de kauris.

Sí senyors, s'ha de desinfectar les bótes per evitar que els arbres agafin cap malaltia. A la dreta hi ha un bidó amb aigua barrejada amb desinfectant i la reixa de l'esquerra serveix per treure tot el fang que puguem portar d'alguna excursió anterior. Resulta que els kauris són arbres selvàtics i tenen les arrels molt poc profundes, i això fa que els puguem fer mal. És per això que hi ha moltes passareles i barreres per evitar xafar les seves arrels i un excés de cartells que t'obliguen a seguir el camí.

Sembla ser que els primers colons que van arribar a l'illa i van veure aquesta arbres es van adonar que els anirien molt bé per construir vaixells amb la seva fusta, ja que són molt grans i no tenen branques en bona part del seu tronc, i aleshores la fusta es pot treballar molt més fàcilment. De fet, abans que arribessin els anglesos, poblaven tota aquesta regió de Northland. Per això i pel seu origen tan antic, es tracta d'uns arbres històrics i altament protegits.

Auckland

Després de 18 hores de vol entre Dubai i Auckland, només vam tenir esma per trobar l'hotel, menjar al Burger King i dormir 14 hores seguides. Ara ja hem anat a buscar l'autocaravana, és exactament com ens van dir, que ja és molt, i començarem les peripècies de conduir per l'esquerra amb el volant a la dreta, i amb la palanca de canvis a l'esquerra! De moment, ja hem pujat a sobre d'unes quantes voreres a l'aparcament del Countdown. Ens hem d'acostumar a les mides de la furgo, és molt més ampla que el Saxo. I a conduir pel carril de l'esquerra (lent) a l'autopista!

Ara fa sol, però la meteo a Auckland és molt boja, ja ha plogut un parell de cops aquest matí, i només són dos quarts d'onze. Fa molt vent, però no és el fred que fa.

Dubai

Ja hem arribat a l'aeroport internacional de Dubai. Són les 3 de la nit i l'avio cap a Auckland no surt fins les 10 tocades del mati. No trobem la sortida, pero l'aeroport sembla un centre comercial, i es tan gran que ens hi podriem quedar a viure. D'una punta a l'altra de la terminal 3 hi ha mitja hora a peu. Diguem que el canvi entre el dirham (moneda dels Emirats Arabs Units) i l'euro no ens ha beneficiat gaire: 8 euros per un cafe amb llet i un cafe sol.

Ah, no hi ha accents, ni fotos! Pero si aquesta paradeta amb 8 ordinadors amb acces a internet gratuit. Quines coses, no!

Una pinzellada de fauna

A Nova Zelanda hi ha moltes espècies de fauna endèmica, però bàsicament són aus, rèptils, cargols i insectes. Sí que hi ha mamífers, però no són endèmics, els ha portat l'home. I ara ho intentaré explicar sense entrar en gaires detalls, bàsicament perquè tampoc els conec.

La deriva continental és una teoria que explica que els continents estaven tots junts fa més de 200 milions d'anys, i que s'han anat separat amb el pas del temps d'una manera semblant a la que mostra el dibuix:

Al final del cretaci, fa uns 65 milions d'anys, més o menys quan es van extingir els dinosaures, els mamífers es van començar a escampar per tot arreu. O gairebé, perquè el territori que actualment pertany a Nova Zelanda ja s'havia separat del Gondwana uns 20 milions d'anys abans i, per tant, no es troben mamífers endèmics en aquest país.

Sí que és cert que existeix fauna nouvinguda (abans de l'arribada de l'home, s'entén) que ha pogut creuar l'oceà per arribar a l'illa. Però només ho han pogut aconseguir animals voladors, o prou lleugers perquè el vent els pugui arrossegar, o bé prou petits com per viatjar sobre de material que flota. Això explica que el país no tingui mamífers, tortugues terrestres, iguanes ni serps.

Com que no hi ha gaires depredadors, no ens ha d'estranyar que hi hagi ocells sense ales. Per exemple, el kiwi n'és l'exemple més conegut. No necessiten ales per escapar-se dels depredadors i han adquirit un comportament semblant als mamífers. Alguns són nocturns, d'altres es poden camuflar, d'altres fan els nius a terra.

I com que parlem de kiwis, mireu el vídeo "kiwi!" que teniu a la columna de la dreta. Què passa al final? Jutgeu vosaltres mateixos...