L'autocaravana

Era una Mercedes Sprinter 311 CDI igual que la que surt a la seva pàgina web. Feia una mica de por que ens avisessin que tenia de 3 a 6 anys, però realment funcionava molt i molt bé, i només tenia uns 120 mil km. Nosaltres vam fer uns 5500 km amb 26 dies per recorrer les dues illes de nord a sud, i no vam tenir mai cap problema. Vam penjar l'estelada a la part de darrera i estava sempre visible.

La cuina funcionava amb gas i escalfava molt ràpid. Vam menjar més que bé, perquè compràvem en supermercats i trobàvem productes similars. Els preus eren una mica més alts, però raonables. Aquí teniu unes fotos de la cuinera i el comensal.

L'aigua calenta podia funcionar amb gas, o també quan estàvem connectats a la xarxa elèctica en un camping. Per rentar els plats anava molt bé, però no ens va convèncer gaire l'aigua calenta per la dutxa, era molt difícil de regular i s'acabava aviat. A més, el dipòsit d'aigua no era massa gran, només tenia una capacitat de 80 litres per rentar plats, cuinar, beure i dutxar-nos. Així doncs, era millor dutxar-se als campings, tot i que en alguns s'havia de pagar entre 2 i 4 dòlars per tenir aigua calenta uns minuts.

Un aspecte a tenir en compte: les caravanes només tenen electricitat quan estan connectades a la xarxa elèctrica. Si ens haguessin avisat, ens hauríem endut un conversor de 12 / 220 V per poder carregar els mòbils, l'ipod i la càmera, i no dependre tant dels campings. Tampoc ens van dir quin tipus d'endolls feien servir, però qualsevol aparell necessitava un adaptador de corrent com aquest.

La caravana estava totalment preparada per passar-hi l'hivern a dins. Estava equipada amb un nòrdic, un parell de flassades, una estufa elèctrica i un parell de tovalloles. Hi havia unes cortines opaques i també unes pinses perquè no s'obrissin. L'aspecte del dormitori un cop desmuntada la taula i muntat el llit:

Les aigües negres són, perquè ens entenguem, el pipí i la caca, i van a parar en un dipòsit extraíble que s'ha de buidar cada dos o tres dies. Perquè no faci pudor, s'hi ha de tirar un producte (pastilles i líquid) perquè descompongui i eviti la mala olor.

Les aigües grises són la resta d'aigües residuals, per fe-ho fàcil: dutxa, lavabo i pica. Aquestes van a parar en un dipòsit a part, integrat a la caravana, i s'ha de buidar amb l'ajuda d'un tub. Tots dos dipòsits es buiden a les "dump stations", que es troben en tots els campings i en alguns pobles apartats de tot. I molt important, abans d'omplir el dipòsit d'aigua potable, calia buidar el dipòsit d'aigua grisa, per evitar que aquesta sortís pel forat de la dutxa! Això no ens va passar mai, però sí que un dia vam intentar marxar amb la caravana encara connectada a l'electricitat! Sort que no es va espatllar res...

Christchurch

Parada obligada, si més no per deixar la caravana abans de tornar cap a casa. La veritat és que la ciutat no val gaire la pena, i menys després dels terratrèmols de l'any passat, que van deixar la part antiga molt malmesa, tant que encara no hi deixen entrar. Com a molt, et pots acostar a la catedral per fer-hi una foto, però està mig derrumbada. Per ells és com un símbol caigut. A més, ara a l'hivern els jardins botànics tampoc són gaire lluïts.

Estan reconstruint tota la zona central, i per substituir el mall (grans magatzems), de moment han habilitat uns contenidors de llauna del port i els han decorat amb certa gràcia, de tal manera que hi han col·locat no només botigues i bars, sinó també bancs i correus. Tot plegat, queda prou acollidor. Allà és de les úniques zones amb "free wifi" que hem trobat en tot el país.

Mackenzie Country

Una mica més al nord ens desviem cap a l'interior per visitar el Mackenzie Country i les planes de Canterbury. Arribem a Lake Tekapo i prenem vistes del llac de color turquesa. El color es degut a la farina de roca, un sediment d'origen glacial, que es va formar per la fricció del fons rocós de la glacera amb el fons del llac. Es van desprendre partícules molt fines que han acabat a la superfície del llac i que li donen aquest color tan característic.

Pugem al Mount John Observatory amb la caravana. Diuen que és el lloc on es pot gaudir dels millors cels nocturn de l'illa, i per això hi han instal·lat un observatori. Hi ha uns quants telescopis, algun destinat estrictament a recerca científica. Però el que està clar és que són les visites guiades als telescopis turístics els que donen més diners a la zona. Només està a uns 1000 metres d'alçada però des d'allà es pot veure bona part de l'illa sud, fins als Alps ben nevats.

Al vespre i amb temperatures sota zero, no hi ha res millor que un bany a les piscines termals al costat del camping. Qui ho havia de dir, que faríem servir tantes vegades el banyador!

El nom de Mackenzie surt de James Mackenzie, un llegendari lladre d'ovelles que rondava per allà a la dècada del 1840. Robava ovelles i se les enduia per aquestes terres aleshores deshabitades i que només ell coneixia, i així es podia escapar molt més fàcilment.

Moeraki Boulders

Des de Dunedin cap al nord per la SH1 trobem els Moeraki Boulders, unes pedres molt esfèriques a la platja de Kohekohe, a Hampden. Són ben curioses. Sembla ser que es van formar dins del mar per compactació del fang, i contenen calcita, un mineral que actua com a ciment i tapa la porositat. Això fa que siguin molt resistents i no pateixin gaire els efectes de l'erosió. De fet, tenen un procés de formació bastant semblant al de les perles.

I perquè us feu una idea de la mida que poden arribar a tenir algunes d'elles, la podeu comparar amb en Moi.