dimarts, 28 d’agost del 2012

L'autocaravana

Era una Mercedes Sprinter 311 CDI igual que la que surt a la seva pàgina web. Feia una mica de por que ens avisessin que tenia de 3 a 6 anys, però realment funcionava molt i molt bé, i només tenia uns 120 mil km. Nosaltres vam fer uns 5500 km amb 26 dies per recorrer les dues illes de nord a sud, i no vam tenir mai cap problema. Vam penjar l'estelada a la part de darrera i estava sempre visible.


La cuina funcionava amb gas i escalfava molt ràpid. Vam menjar més que bé, perquè compràvem en supermercats i trobàvem productes similars. Els preus eren una mica més alts, però raonables. Aquí teniu unes fotos de la cuinera i el comensal.


L'aigua calenta podia funcionar amb gas, o també quan estàvem connectats a la xarxa elèctica en un camping. Per rentar els plats anava molt bé, però no ens va convèncer gaire l'aigua calenta per la dutxa, era molt difícil de regular i s'acabava aviat. A més, el dipòsit d'aigua no era massa gran, només tenia una capacitat de 80 litres per rentar plats, cuinar, beure i dutxar-nos. Així doncs, era millor dutxar-se als campings, tot i que en alguns s'havia de pagar entre 2 i 4 dòlars per tenir aigua calenta uns minuts.

Un aspecte a tenir en compte: les caravanes només tenen electricitat quan estan connectades a la xarxa elèctrica. Si ens haguessin avisat, ens hauríem endut un conversor de 12 / 220 V per poder carregar els mòbils, l'ipod i la càmera, i no dependre tant dels campings. Tampoc ens van dir quin tipus d'endolls feien servir, però qualsevol aparell necessitava un adaptador de corrent com aquest.


La caravana estava totalment preparada per passar-hi l'hivern a dins. Estava equipada amb un nòrdic, un parell de flassades, una estufa elèctrica i un parell de tovalloles. Hi havia unes cortines opaques i també unes pinses perquè no s'obrissin. L'aspecte del dormitori un cop desmuntada la taula i muntat el llit:


Les aigües negres són, perquè ens entenguem, el pipí i la caca, i van a parar en un dipòsit extraíble que s'ha de buidar cada dos o tres dies. Perquè no faci pudor, s'hi ha de tirar un producte (pastilles i líquid) perquè descompongui i eviti la mala olor.

Les aigües grises són la resta d'aigües residuals, per fe-ho fàcil: dutxa, lavabo i pica. Aquestes van a parar en un dipòsit a part, integrat a la caravana, i s'ha de buidar amb l'ajuda d'un tub. Tots dos dipòsits es buiden a les "dump stations", que es troben en tots els campings i en alguns pobles apartats de tot. I molt important, abans d'omplir el dipòsit d'aigua potable, calia buidar el dipòsit d'aigua grisa, per evitar que aquesta sortís pel forat de la dutxa! Això no ens va passar mai, però sí que un dia vam intentar marxar amb la caravana encara connectada a l'electricitat! Sort que no es va espatllar res...


dijous, 16 d’agost del 2012

Christchurch

Parada obligada, si més no per deixar la caravana abans de tornar cap a casa. La veritat és que la ciutat no val gaire la pena, i menys després dels terratrèmols de l'any passat, que van deixar la part antiga molt malmesa, tant que encara no hi deixen entrar. Com a molt, et pots acostar a la catedral per fer-hi una foto, però està mig derrumbada. Per ells és com un símbol caigut. A més, ara a l'hivern els jardins botànics tampoc són gaire lluïts.


Estan reconstruint tota la zona central, i per substituir el mall (grans magatzems), de moment han habilitat uns contenidors de llauna del port i els han decorat amb certa gràcia, de tal manera que hi han col·locat no només botigues i bars, sinó també bancs i correus. Tot plegat, queda prou acollidor. Allà és de les úniques zones amb "free wifi" que hem trobat en tot el país.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Mackenzie Country


Una mica més al nord ens desviem cap a l'interior per visitar el Mackenzie Country i les planes de Canterbury. Arribem a Lake Tekapo i prenem vistes del llac de color turquesa. El color es degut a la farina de roca, un sediment d'origen glacial, que es va formar per la fricció del fons rocós de la glacera amb el fons del llac. Es van desprendre partícules molt fines que han acabat a la superfície del llac i que li donen aquest color tan característic.


Pugem al Mount John Observatory amb la caravana. Diuen que és el lloc on es pot gaudir dels millors cels nocturn de l'illa, i per això hi han instal·lat un observatori. Hi ha uns quants telescopis, algun destinat estrictament a recerca científica. Però el que està clar és que són les visites guiades als telescopis turístics els que donen més diners a la zona. Només està a uns 1000 metres d'alçada però des d'allà es pot veure bona part de l'illa sud, fins als Alps ben nevats.


Al vespre i amb temperatures sota zero, no hi ha res millor que un bany a les piscines termals al costat del camping. Qui ho havia de dir, que faríem servir tantes vegades el banyador!



El nom de Mackenzie surt de James Mackenzie, un llegendari lladre d'ovelles que rondava per allà a la dècada del 1840. Robava ovelles i se les enduia per aquestes terres aleshores deshabitades i que només ell coneixia, i així es podia escapar molt més fàcilment.

Moeraki Boulders

Des de Dunedin cap al nord per la SH1 trobem els Moeraki Boulders, unes pedres molt esfèriques a la platja de Kohekohe, a Hampden. Són ben curioses. Sembla ser que es van formar dins del mar per compactació del fang, i contenen calcita, un mineral que actua com a ciment i tapa la porositat. Això fa que siguin molt resistents i no pateixin gaire els efectes de l'erosió. De fet, tenen un procés de formació bastant semblant al de les perles.


I perquè us feu una idea de la mida que poden arribar a tenir algunes d'elles, la podeu comparar amb en Moi.


dilluns, 13 d’agost del 2012

Dunedin

La ciutat no té massa a veure, potser l'estació de tren és l'edifici més interessant. Però ens van aconsellar que fessim dos circuits: el de la cervesa i el de la xocolata. I com que no ens posàvem d'acord, els vam fer tots dos. El primer era un tour guiat per dins de la fàbrica de cerveses Speight's, que s'acabava amb un tast de 20 minuts de les sis cerveses que feien.



I la segona visita consistia en un altre tour guiat per la fàbrica de xocolata Cadbury. Al principi tenia molt bona pinta, perquè ens van anar donant xocolatines i bombons durant el camí, però quan les vam tastar, la majoria no valien res.

El que sí que és de visita obligada és la península d'Otago, que que just al sud est de la ciutat. Allà s'hi arriba amb cotxe i es poden fer un munt de caminades. Com que plovia, vam visitar la Sandfly Bay sense gaire esperança de veure els lleons marins i els pingüins que diuen les guies. Però just en el camí de baixada a la platja, un lleó marí ens impedia continuar i fins i tot ens perseguia muntanya amunt. Qui ho havia de dir!


Un cop a la platja, n'hi havia una desena d'estirats per la sorra, recuperant-se d'una jornada de pesca. Quan passaves pel costat, alguns et miraven, però estaven massa cansats per perseguir-nos. Com que gasten molta energia per caçar, aleshores surten del mar a oxigenar els músculs per la següent jornada de cacera i poder alimentar els petits (que tampoc són tan petits).


Just abans d'arribar al final de la platja, el camí s'enfila fins a un observatori des d'on es poden veure els pingüins quan arriben una estona abans de fer-se fosc, després d'un dia dins del mar. S'anomenen hoiho, i són pingüins d'ulls grocs (yellow-eyed). Surten de l'aigua i busquen la vegetació bàsicament per dues coses: per resguardar-se de les tempestes i per criar.

El cas és que en vam veure tres sortir de l'aigua, enfilant-se cap a les roques. Diuen que a l'estiu se'n poden veure fins a 90 exemplars, mentre que a l'hivern hi ha poques esperances de veure'n cap, així doncs sembla que vam estar de sort. El veieu, al mig de la foto? És que no ens hi podíem acostar gaire, perquè són uns animals molt tímids i potser no tornarien a venir més.


Gore

Perquè el viatge entre Milford Sound i Dunedin no es faci tan llarg, decidim parar al camping de Gore. Amb aquest nom, ja ens podíem imaginar que ens en passaria alguna... Estava tancat, així que vam decidir fer nit a l'herba que hi havia a l'entrada, però com que estava tan molla, la furgoneta es va quedar enganxada al fang. Ni pedres ni troncs van servir per sortir d'allà. Vam passar la nit relliscant pel llit, ja que la caravana va quedar ben decantada. Quan va arribar la mestressa, esperàvem el pitjor, però resulta que no li va importar gens que li deixéssim les rodes de la furgo per tot el seu jardí. Això ens va tranquil·litzar i, a més, l'endemà al matí va venir en Vic Herring amb el seu tot terreny i ens va remolcar amb l'ajuda d'una clau anglesa, una corda i dues cadenes. Era un senyor gran, viatger nat, que no parava d'explicar batalletes de quan era jove. Es va portar tan bé amb nosaltres que ens hi vam acabar fent amics i tot.


diumenge, 12 d’agost del 2012

Te Anau i Milford Sound

Te Anau és la porta d'entrada als Fiordlands. Nosaltres vam aprofitar per visitar les coves de glowworms que es troben a l'altre extrem del llac, per aixo vam pujar a un vaixell que ens hi va portar i vam poder gaudir de les vistes. Total, només per veure quatre cuques de llum des d'una barqueta.

Per arribar a Milford Sound s'han de fer 120km d'una carretera sinuosa plena d'encant que segueix la vall del riu Eglinton. Allà vam fer un creuer per tot el fiord i vam poder veure salts d'aigua, colònies de foques i també pingüins, a més del paisatge sorprenent.


divendres, 10 d’agost del 2012

Wanaka i Queenstown

Les dues ciutats són a la vora d'uns llacs, tenen estacions d'esquí a prop i són les capitals dels esports d'aventura de tot el país. Doncs nosaltres no vam fer res de tot això. A Wanaka ens vam endinsar a la vall que porta al parc nacional Mount Aspiring. És una vall imponent i força llarga on, després de fer una vintena de km per grava vam fer una excursió a la vora d'un riu per anar a veure una glacera. La caminada es diu Rob Roy Track, es fa bé amb quatre hores (anar i tornar) i val molt la pena si vols creuar un swinging bridge, travessar un bosc típic neozelandès i acabar veient una glacera.


Però abans de trobar l'aparcament per començar la caminada, vam haver de travessar nou fords amb la caravana. Tenim el vídeo d'un d'ells. Ocupa 30 Mb, és bastant, però si la vostra connexió és ràpida, mireu-lo que veureu una conductora agressiva al volant!


A Queenstown vam fer el turista, vam anar de compres, vam passejar pel centre, vam dinar de restaurant (l'única vegada en un mes!) a The Cow, per cert, molt bo. El centre és ple de botigues i restaurants i, tot i que no està tan enllaunada dins d'na vall, ens va recordar Andorra. Podrien ser perfectament ciutats agermanades. També vam descobrir l'interès que tenen els seus ciutadans pel frisby: molta gent hi jugava als jardins de la ciutat. El funcionament del joc recorda al del golf: els jugadors han de col·locar el frisby dins d'una mena de canasta que està molt lluny, i es tracta d'anar-s'hi acostant amb llançaments successius, ara un jugador, ara l'altre.

dijous, 9 d’agost del 2012

Franz Joseph

Ens dirigíem a aquest poble per fer una de les activitats estrella: el helihike o vol amb helicòpter + caminada per la glacera. Haviem reservat el més car, pero no el vam poder fer perquè feia un vent que s'emportava la caravana. Això que feia un sol radiant i no hi havia un trist núvol al cel. Aixi que vam aprofitar per visitar la glacera del poble veí de Fox, tot i que només et deixaven arribar a tocar el gel.

L'endemà no feia vent, pero sí el mateix sol, i ja ens tens vestits com el capità pescanova (però de color blau) i amb uns grampons penjats al coll. Vam pujar a l'helicòpter i en pocs, molt pocs minuts, som al mig de la glacera. El guia ens porta cap a baix per passar per un forat en el gel.


Però quan és l'hora d'explorar la part de dalt, ens diu que és inestable i ens quedem amb ganes de més. Tot allò esta farcit de turistes i guies com el nostre grup. Els guies fan certa gràcia perque en comptes de portar piolets, porten pics, amb el mànec de fusta i que pesen molt, només per fer escalons als pixapins que som per allà!


Per acabar de rematar el dia, ens banyem a les Hot Pools de Franz Joseph, inclòs amb el helihike. Per cert, la glacera i el poble es diuen així perquè aquest és el nom del rei austríac de l'època (finals segle XVIII) que va subvencionar les expedicions de Julius Haast, un muntanyista i explorador, austríac també i que, sigui dit de pas, va fundar un poble amb el seu nom una mica més al sud.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Wekas

Tota la West Coast va plena d'aquests ocells sense ales, parents dels kiwis. Tenen el bec una mica més curt que els kiwis, i la diferència principal està en el comportament: els wekas són diürns i molt sociables, i això fa que se’n vegin per tot arreu, sobretot esperant que els donis menjar! De fet, els vam veure fent pràcticament de tot: passejant, menjant, barallant-se i, fins i tot, copulant!


Punakaiki


Més al sud, però encara a la West Coast és imprescindible parar al poble de Punakaiki. En primer lloc, les Pancake Rocks són un must-see pels kiwis. Si no ho tenim mal entès, es van formar fa uns 30 milions d'anys en el fons marí, a partir de fragments d'animals i plantes morts, que es van anar acumulant i compacatant per la pressió de l'aigua, de manera que es van anar solidificant en capes dures i toves alternades. L'activitat sísmica ha fet aflorar aquestes columnes a la superfície i la posterior erosió de la pluja, el vent i la mateixa aigua del mar han fet la resta, fins a donar lloc a figures calcàries com aquesta.



Com que és difícil imaginar la força de l'aigua només amb una foto, a sota us deixem un vídeo on es veu una mica millor. Aquí s'entén com l'aigua pot arribar a esculpir un paisatge i fer construccions tan curioses com aquestes.



També és molt interessant passejar per la riba del riu que desemboca a la vora, el Pororari River. Hi ha una vegetació molt densa que arriba ben bé fins l'aigua del riu i, fins i tot, creix sobre del tronc d'un arbre mort al mig del riu. El camí és a trossos de sorra, perquè de fet, la caminada comença gairebé a la platja.



dimarts, 7 d’agost del 2012

West Coast

Des de Westport fins a Haast hi ha una carretera que ressegueix bona part de la costa oest de l'illa sud. La ciutat que queda més al nord és Westport, on val la pena visitar l'escullera que rep la força increïble de les onades, així com també prendre vistes des del far.


També és interessant visitar la colònia de foques a Cape Foulwind. No ens pensàvem pas veure cap foca, però la nostra sorpresa va ser veure-les totes esteses prenent el sol a les roques o intentant perseguir les gavines.


Al vespre vam dormir al costat de la carretera, en una zona de picnic amb unes vistes espectaculars. Aquesta és la vista que teníem des de la finestra de la caravana, va ser l'únic moment que vam apartar l'estelada, per poder fer la foto, i fins que es va fer fosc.


No val la pena visitar Greymouth, les activitats que ofereix la ciutat no són gaire interessants, és una ciutat grisa, com el seu nom indica. A la següent parada, Hokitika, vam visitar un taller de joies de Jade, un mineral molt preuat de color turquesa que es troba a les lleres dels rius de la regió. Vam provar d'agafar aquestes pedres en un llac proper, però al vespre ja eren grises, quina decepció! Haurem d'estudiar millor com distingir el jade d'una pedra tirant a verda.


Al vespre vam dormir en un camping just al costat d'un camí on hi havien glowworms (cuques de llum), impressionant! És l'unic lloc on no et fan pagar per veure-les, i estan a dos minuts caminant de la carretera. Llàstima que les fotos no queden gens bé amb les nostres càmeres: sense flash no es veu res, i amb flash no es veuen les cuques de llum. Que en feia, de temps, que no vèiem aquests animals!

Abel Tasman National Park

Des de Picton vam fer d'una tirada la carretera fins a Motueka, a l'entrada del Parc Nacional Abel Tasman. Allà ens vam quedar a dormir, a l'aparcament del New World. I quina por, a mitja nit ens van desperten uns cops a la caravana! Silenci... Decidim no obrir ni fer soroll, però... Més cops! Ens llevem i veiem un noi amb barba que des de fora ens avisa que tenim els llums oberts. Menys mal que ens va avisar, perquè si no, potser ens quedem sense bateria!


L'endemà al matí la nostra intenció era fer un tram de camí que recorre la costafins a la Torrent Bay, però quan portàvem 13 km vam decidir fer mitja volta i anar marxant, ja que aquesta platja encara quedava força lluny i ja ens havíem acabat les provisions de menjar. El passeig és molt maco i passa per moltes cales paradisíaques i també es pot fer per mar amb taxis aquàtics o kayac. La gent sol recorrer aquest camí en diverses etapes, ja que hi ha refugis per poder passar-hi la nit. Quan hi tornem a l'estiu, és una de les coses que ens queden per fer.

dissabte, 4 d’agost del 2012

Wellington

Abans d'acomiadar-nos de l'illa nord, vam fer una paradeta a la capital del país, Wellington. Vam passejar per la Oriental Bay, un passeig a la vora del mar ben transitat de gent. Tothom corria, per tot arreu, i després vam entendre perquè: era dissabte i la previsió deia que faria mal temps una setmana seguida.


De la mateixa ciutat va sortir el ferri interislander que ens va portar a l'illa sud, al port de Picton. Tres hores de viatge per fer els 90 km que té l'estret de Cook. Per sort, aquell dia vam tenir molt bona mar. Adéu illa nord!

divendres, 3 d’agost del 2012

Tongariro

I el segon día vam pagar una excursió amb guies al Tongariro Alpine Crossing. Diuen que és una de les 10 millors rutes d'un dia (one day track) del món. Els guies ens van dir que feia uns dies els geòlegs havien detectat una sèrie de moviments sísmics de magnitud 2.5 en l'escala de Richter. De fet, caminant ni tan sols es notava, però semblava que alguna cosa estés passant aquells dies. El cas és que érem tota una colla, una vintena de persones, que ens vam endinsar en aquest parc nacional. I ens va fer un sol espatarrant.


El Tongariro Alpine Crossing té uns 20 km i creua la zona volcànica entre el Tongariro i el Ngauruhoe. Comença amb una pujada d'uns 4 km per una vall que porta a Soda Springs. No és que sigui una font d'aigua amb gas, però fa uns anys baixava aigua amb bombolles degudes al sofre que provenia dels volcans de la zona.


Una pujada d'uns 45 minuts ens va portar a la vora del Ngauruhoe, un volcà que estava fumejant. Vam passar per sobre de les cendres que va deixar la seva última erupció fa uns trenta anys. Vam arribar a una plana bastant gelada entre el Ngauruhoe i el Tongariro, i després d'una pujada de 20 minuts se'ns va obrir davant nostre la Vall de Mordor. Una mica més amunt tenim vistes de pràcticament tota l'illa nord, fins i tot, el Mount Taranaki, a la punta oest de l'illa nord. Vam tenir unes vistes espectaculars dels volcans de la zona.


Vam dinar allà dalt, mentre un parell d'helicòpters voltaven per allà. Potser investigant l'origen dels moviments sísmics? La baixada que ens esperava era eterna, però va valer la pena, vam poder veure el Blue Lake, però blanc pel glaç. I també vam veure els Emerald Lakes, tot plegat, molt fotogènic.



Al final, 7h de caminada per visitar una zona molt interessant i conèixer gent molt maca.

Waitomo

Sigui pel mal temps o bé per la inútil de la i-site de Taupo, el cas és que vam marxar ràpid d'aquell poble. I patint per la benzina, vam arribar a Turangi minuts abans que tanquessin l'oficina de turisme. Sort, perquè la senyora que ens va atendre ens va organitzar els dos dies següents. El primer dia ens va enviar a Waitomo a visitar unes coves, amb la mala llet que feia sol. Un dia de sol i ens el passem sota terra! Però la veritat és que va ser molt mes que això. L'activitat es deia Black Water Ràfting: ens van donar uns neoprens, uns cascs i un pneumàtic, i vam practicar ràfting en un riu subterrani, amb galeries, estalactites i estalacmites, i algun salt de cul enrera!











Feia un fred de mil dimonis, perquè imagineu-vos, a ple hivern, amb l'aigua ben freda i la temperatura ben baixa. Però va ser molt divertit, i el fred va tenir recompensa. A l'apagar els frontals, tot era fosc excepte les glowworms. Sabeu que són? Són cuques de llum. Feia molt temps que no en veia. Amazing! No se'ls poden fer fotos perquè les molestaríem, o sigui que no en podem penjar...

I per l'aventura del segon dia, us haureu d'esperar a la següent entrada.